Fa anys que la política italiana busca una opció antisistema que l’alliberi de les barrabassades del centredreta i del centreesquerra tradicionals. El drama és que el govern d’Itàlia és una trituradora d’opcions adamistes. Ja va ser ministra a les ordres de qui ara serà el seu soci de coalició més decisiu, Silvio Berlusconi, que, al seu torn, va arribar al poder com a reacció a la famosa tangentòpolis, la trama corrupta resultat de l’anomenat compromís històric, un sistema de torns i repartiments molt similar al d’Espanya al segle XIX. Els italians presumeixen de fer funcionar el país al marge de l’Estat. Hi ha una mica d’exageració, però el cert és que en els moments complicats tenen mecanismes de supervivència heterodoxos.