Em vaig mudar a Barcelona per primera vegada des de la meva València fa 18 anys. No va ser una arribada que jo somiés al coixí de les nits de la meva infància. Tampoc va aparèixer en les inquietuds de la Gemma adolescent que ja sabia que de gran volia ser periodista. Vaig venir amb 32 anys perquè m’ho va proposar el primer dels sis directors de diari amb els quals he treballat. Vaig aterrar sola, sense xarxa, amb la meva gent a 348 quilòmetres i amb dubtes. ¿No hauria sigut millor anar a Madrid, capital de l’Ibex 35 i seu central de l’empresa en la qual treballava llavors, que allà també hi havia espai per a mi?