Envellir com un rei, per Salvador Macip

L’esdeveniment històric del mes (alguns diran que del segle) ha sigut la mort i posterior enterrament multitudinari d’Isabel II, la reina que ha batut rècords per haver estat més de 70 anys asseguda al tron. A part de la devoció incondicional que despertava en una gran part dels seus súbdits, el més interessant de la regenta britànica, des del punt de vista científic, és la seva longevitat. Isabel II va arribar als 96 anys amb un vigor envejable i la seva mare, la Reina Consort, als 101 en condicions similars. En una altra línia genètica, el marit d’Isabel II, el príncep Felip, en va viure 99 ple d’energia. I no són els únics monarques provectes: actualment, els de l’Aràbia Saudita, Noruega, Kuwait i Ajman passen tots dels 85, sense perspectives de retirar-se. ¿Què fa que sigui tan habitual que en aquesta professió s’arribi en bon estat a edats tan avançades? Encara no tenim una resposta satisfactòria a aquesta pregunta, però comencem a fer-nos una idea dels factors que intervenen en el procés d’envellir bé. L’esperança de vida (i d’anys de vida saludable) de cada persona ve determinada per circumstàncies molt diverses. Com es pot imaginar, es poden dividir en dos grans grups: les que depenen de l’entorn i les que estan definides pels gens. Sobre les primeres, hi ha estudis que demostren que l’esperança de vida té una relació directa amb el codi postal en el qual vivim, tant per raons ambientals relacionades amb la contaminació i els hàbits com, sobretot, per l’accés als sistemes de salut. La diferència pot ser substancial: l’esperança de vida mitjana a Ashburton, un suburbi afluent de Melbourne, a Austràlia, és de 89 anys, mentre que en el centre de la mateixa ciutat, només 12 quilòmetres més enllà, la xifra baixa a 59. En aquest sentit, els reis solen tenir la millor atenció mèdica possible i això ja els dona un avantatge. Si ens fixem en el component purament biològic, també haurem de considerar dos elements. D’una banda, hi ha el ritme al qual envellim, que ve definit genèticament tant a nivell d’espècie com d’individu. Aquí hi ha dues grans incògnites que intentem respondre els que estudiem aquests temes. Una: ¿què fa que una persona envelleixi amb bona salut mentre que una altra de la mateixa edat estigui en condicions menys que òptimes? I l’altra: ¿què determina l’edat màxima de cada espècie? Aquest últim camp d’investigació ens està donant algunes sorpreses. Per exemple, fa unes setmanes es publicava el primer estudi genètic detallat d’un tipus de medusa que sembla ser immortal. Mantinguts en les condicions adequades, aquests animals no presenten la degeneració progressiva que, més ràpida o més lenta, és típica en gairebé tots els altres éssers vius. El principal secret sembla ser una gran capacitat regenerativa, que els humans tenim, fins a cert punt, durant els primers anys, però que anem perdent a poc a poc. Potser en el futur trobarem la manera d’aprofitar aquest coneixement i, si més no, retardar la degradació dels nostres teixits, que és el que fa que el cos vagi funcionant pitjor amb el pas del temps. Pot sonar a ciència-ficció, però empeltar-nos gens de medusa tècnicament és factible, almenys en teoria; però ens caldria trobar la manera de fer-ho d’una manera segura, que no és un obstacle menor. Però tots aquests esforços per frenar el procés d’envellir no serviran de res si abans no solucionem el segon element biològic que esmentàvem: les malalties. El gran increment en l’esperança de vida humana que es va veure durant la primera meitat del segle XX va ser degut, sobretot, a reduir la mortalitat deguda a infeccions. El límit que tenim ara són les malalties associades amb l’envelliment, sobre tot el càncer i les neurodegeneratives. Si no trobem la manera d’eliminar aquests límits, qualsevol altre avenç serà inútil. Precisament, un dels inconvenients principals d’envellir és que, a part de fer-nos més vulnerables a algunes patologies concretes, ens converteix en éssers en general més fràgils, susceptibles de patir conseqüències greus a partir de problemes relativament lleus. Tornant als exemples anteriors, la Reina Consort estava en perfectes condicions fins que, un any abans de morir, es va trencar el maluc en una caiguda, i Isabel II va experimentar una baixada de salut sobretot a partir d’haver agafat la covid. Així doncs, per envellir com un rei no n’hi ha prou amb tenir bons gens i bons metges, sinó que hem de continuar invertint en investigació bàsica per trobar la manera de fer-nos més resistents al pas del temps.

Envellir com un rei

Comencem a fer-nos una idea dels factors que intervenen en el procés d’envellir bé

El més llegit