Les casernes electorals dels partits estan en mode municipals des d’abans de l’estiu. L’inici de curs ha intensificat els encàrrecs a les empreses demoscòpiques. I en gairebé tots, Barcelona és l’epicentre de les preocupacions. És més que sabut que una part substancial del projecte de Yolanda Díaz pivota sobre la necessitat que Ada Colau repeteixi com a alcaldessa de Barcelona, guanyi o no les eleccions. En el PSOE pinten bastos. No hi ha en l’horitzó cap possibilitat real de recuperar alguna alcaldia o comunitat autònoma important, més aviat el contrari. Una victòria en bloc del PP en les municipals faria pràcticament imparable l’arribada de Feijóo a la Moncloa. De manera que a Ferraz i en l’entorn de Sánchez s’ha posat la mirada a Barcelona tenint en compte les bones expectatives del PSC tant a la capital com en el conjunt de Catalunya. La temptació d’intervenir en la designació dels candidats és real i els de Salvador Illa haurien de moure fitxa per impedir que els assessors de Sánchez pretenguin actuar amb una visió de Barcelona i de Catalunya dels anys 80 del segle passat. Illa és l’únic baró territorial que ha fet els deures i ha recuperat el vot de Ciutadans que a la resta d’Espanya se n’ha anat al PP després d’abandonar el PSOE. I fer els deures dona dret a decidir. La candidatura de Barcelona no pot ser moneda de canvi.