Surto del cine Aribau amb el cap cot, gairebé amagant-me de mi mateixa, perquè, tot i que em crec molt campera, encara no havia vist ‘Alcarràs’, que ja va camí dels Oscars. Enorme el personatge de l’avi, el ‘padrí’ Rogelio, amb aquesta mirada cap a dins, abstreta, que tantes vegades s’observa entre la gent del camp; un pagès que creix en l’escena en què, assegut sota la figuera, un vent sobtat, com del mal auguri, aixeca terra entre les rengleres de presseguers i paraguaians i li xiuxiueja a l’oïda: «el teu temps ja va passar». El ‘padrí’ el va arraconar la marea dels anys. Va néixer en una època en què els tractes es feien de paraula i encara s’entonaven cançons de trilla, com la que els ensenya als nets: «Si el sol fos jornaler,/ no matinaria tant./ Si el marquès hagués de batre/, ja ens hauríem mort de fam». Cal veure si l’Acadèmia nord-americana entendrà la pel·lícula, però és igual, perquè Carla Simón —quina bona elecció de pregonera— ha fet un treball excel·lent. El camp és just allò que retrata: supervivència i demolició, els preus del desvergonyiment.