De vegades les coses no són el que semblen. El Teo i jo estàvem esperant que la seva germana sortís del conservatori. El Teo portava una pilota de plàstic reciclat –perquè està rebent una excel·lent educació interdisciplinària– i es va posar a xutar contra la paret més pròxima. La paret més pròxima era la paret d’una església en l’únic espai ampli de la plaça. Jo estava cansat, com sempre, perquè sí, cansat de viure, així que em vaig asseure a l’escalinata per vigilar el petit Teo, que creuava grans volees amb l’entusiasme que només un nen de sis anys pot mostrar al voleiar una pilota.