La selecció femenina: una guerra mal explicada

Les jugadores del Barcelona lideren la rebel·lió de les futbolistes de la selecció espanyola contra Jorge Vilda. Les jugadores del Barcelona tenen experiència en aquest tipus d’accions. Lluis Cortés ja va ser defenestrat després d’una altra revolta. No és una crítica; és una constatació. Això és estrany de veure en el primer equip masculí o en la pròpia selecció. Això pesa en la imatge de les futbolistes en aquestes primeres hores de la guerra oberta entre elles i la Federació. Les 15 rebels exposen en el seu correu, reforçat amb tuits d’aquest divendres, un desacord purament esportiu. Diuen que no estan a gust amb els mètodes d’entrenaments i el criteri futbolístic del seleccionador i que ne volen un altre per explotar el rendiment d’un grup «que ha d’aspirar a guanyar títols», remarquen. La protesta és massa estrepitosa (fins i tot la CNN i el ‘New York Times’ s’han fet ressò mentre s’escriuen aquestes línies) per desencadenar-la d’una forma que deixa marge a equívocs tan propis encara del futbol femení. Va ser la Federació la que va fer públic el malestar només tres hores després de rebre les notificacions de renúncia, en una maniobra comunicativa de manual com capgirar i reconduir una situació adversa. Només una sortida Les explicacions que s’exposen en la missiva pactada entre les 15 futbolistes no componen una causa que commogui. Per això costa creure que no hi hagi res més. Potser es tracta d’una sospita injusta i, de veritat, tota aquesta crisi se sustenta en una desconfiança insuportable cap a les capacitats del seleccionador. Però allà rau el problema. Aquestes futbolistes s’hi juguen massa, ni més ni menys que la seva participació en el pròxim Mundial, per exposar-se a un pols mal planificat. Ja són professionals, però aquí s’han comportat com unes principiants davant una Federació que és un món de llops. La Federació els ha robat la iniciativa. Ara els toca a elles explicar-se bastant millor que el que s’ha llegit en la carta i bastant millor que en la roda de premsa de fa unes setmanes en la qual, més que una protesta, va semblar una capitulació. Amb els seus tuits d’aquest divendres han elevat el crit de guerra. És un principi per recuperar el fil d’una causa en la qual topen contra un Luis Rubiales, el president de la Federació, que fa bandera de lleialtat cap als seus, es digui Luis Enrique, un seleccionador de talla mundial, o es digui Jorge Vilda, de credencials justes. Seria lògic que això acabés en una improbable dimissió, perquè la continuïtat de Vilda enfada les futbolistes que poden guanyar un Mundial i deixa en mal lloc la Federació i el seu compromís amb l’ambició de la selecció femenina. A ningú li entraria al cap que Rubiales mantingués en el càrrec Luis Enrique durant set anys si no dona resultats. Això està passant amb un tècnic sense un mínim palmarès que el precedeixi. Potser així s’entén millor el que intenten explicar les jugadores.

El més llegit