Putin, omnipresent

Seria molt negatiu per a Europa que Giorgia Meloni guanyés les eleccions de diumenge a Itàlia. Ho deia a RNE el seu gran rival, Enrico Letta, mentre la dreta asseia els seus seguidors a la Piazza del Popolo de Roma. L’escenari desprenia l’olor de triomf amb què s’embriagava un públic ansiós de canvi. Les respostes simples als problemes complexos que pateix aquell país donaven ales a pensar que les penúries acabaran amb el sufragi. I amb ell, els efectes de la guerra. Però Letta insistia: Itàlia s’està empobrint per moments. L’augment del preu de l’energia es fa insostenible. Putin està jugant un paper molt negatiu en aquests comicis a través de la crisi energètica. Hi ha por. I això ajuda al populisme, el gran protagonista de la campanya. Després del míting en el qual va reaparèixer Silvio Berlusconi, un dels impulsors del canvi, se’n va anar a la televisió, el seu mitjà natural, per justificar el seu amic rus. Tot el que està fent Moscou és per urgència humanitària, va justificar. Per salvar les repúbliques prorusses del Donbass dels atacs de Zelenski. Per això, el Govern de Kíiv havia de ser substituït. Era necessari entrar a la capital d’Ucraïna i, acabada l’operació especial, tot tornaria on havia de tornar. Però no va ser així. I la ja llunyana especulació que va donar ales a pensar que la guerra seria qüestió de dies, màxim setmanes, es va esfumar amb la rapidesa que ho fa l’aroma del cafè quan es refreda. A gairebé 7.000 quilòmetres, a Nova York, l’Assemblea General de l’ONU se solapava, a la mateixa hora de Roma, amb la reunió del Consell de Seguretat. Allà, les parts se sentien però no s’escoltaven. S’observaven receloses mentre replicaven els seus respectius monòlegs sense que ningú estigui en condicions de pronosticar quan es poden convertir en diàleg. El líder rus ni hi era ni se l’esperava. Però la seva presència dominava tant els escenaris dels debats com el recinte en la seva totalitat. I arribava, per extensió, tan lluny com avui arriba el seu eco. A Pequín o Ankara, on es disputen la mediació. I a Brussel·les, on s’estudiaven noves sancions per rebatre el discurs de les hores anteriors del Kremlin, cridant a files 300.000 reservistes però també atorgant-se la possibilitat que siguin els que es precisin quan es necessitin. Als carrers de les principals ciutats russes les protestes reprimides. A les llars desprevingudes, la caiguda de la bena que cobria les seves mirades despreocupades. Han descobert que estan en guerra. I fugen. Així va ser com Vladímir Vladímirovitx Putin (Sant Petersburg, 7 d’octubre de 1952) va aconseguir el que persegueix qualsevol aspirant a immortal. El do de la ubiqüitat. Sobrevolant tots els territoris de la pau temorosa, de la guerra destructiva, dels riscos assumits, de les pors acumulades, dels valors perduts i dels conceptes equivocats. El món mira Putin. Una part l’observa mentre calcula. Una altra el combat, per mantenir a la superfície la seva força tradicional i preservar la seva hegemonia. I una tercera el pateix directament, tant en les seves vides com en les seves morts. La propaganda occidental diu que el vell espia de la KGB està acorralat. Si és cert, compte. No hi ha animal més perillós que el que es veu obligat a defensar el seu últim alè. I té al seu abast un botó. Nuclear.

Putin, omnipresent

El líder rus ha aconseguit el que persegueix qualsevol aspirant a immortal. El do de la ubiqüitat

El més llegit