El meu pare, amb bon criteri, anomenava Lluís Llach «el ploramiques de Verges». Cantant o parlant, fa sempre l’efecte d’estar al caire de les llàgrimes, estava escrit que quan sorgís un moviment prou victimista i ploramiques, l’adoptarien com a mascota. Lluís Llach és al laïcisme el que Naranjito és al Mundial-82. El seu és donar i rebre: rep càrrecs i prebendes, i dona la tabarra. Ara dona també certificats de catalanitat. No a tothom, ja que els requisits els posa ell. L’últim a qui l’hi ha negat és a Alizzz, explicant-li que el que fa ell no és cultura catalana, perquè canta en castellà. És igual que Alizzz sigui català, és igual que treballi a Catalunya, és igual que les seves lletres retratin Catalunya: Llach, imbuït en el seu paper de cabdill de la cultura catalana, li ha tancat la porta als nassos. Que se n’assabentin Estopa i Rosalía.