Guerres d’aigua

Mentre que la guerra per l’energia es lliura a nivell global (allà hi ha Putin tallant-li l’aixeta del gas a Europa), les de l’aigua encara són locals, cosa que no vol dir que siguin menys desestabilitzadores. Fins i tot dins dels països, les disputes per l’aigua suposen una causa de confrontació contínua, com els espanyols sabem bé de fa temps. Els períodes de sequera com el que estem vivint aquest any accentuen aquesta confrontació portant els enfrontaments al debat popular, gens objectiu ni raonat tret d’excepcions. En nom de la necessitat tothom es considera amb dret a tenir aigua, fins i tot a patrimonialitzar-la en exclusiva, sense tenir en compte els altres, ja siguin aquests els damnificats per les grans obres públiques encaminades a emmagatzemar aquesta aigua (els embassaments), ja siguin els veïns de més avall del riu, que tenen tant de dret com qualsevol a disfrutar de l’aigua de tots. Perquè aquesta és la qüestió principal: l’aigua no és de ningú i és de tots, visqui on visqui cadascú. Aquesta setmana he assistit amb estupefacció a l’aixecament dels agricultors del sud de la província de Lleó exigint del Govern l’incompliment del conveni firmat amb Portugal el 1998, pel qual Espanya es compromet a repartir amb el país veí el cabal dels rius que hi compartim, cosa que sembla tan evident que no cal ni recórrer al dret internacional per explicar-ho: els rius que recorren més d’un país estan subjectes a un aprofitament comú, és a dir, no pot ser que el que el riu creua primer es quedi tota l’aigua que porta sense deixar-los res als següents. Però als agricultors del sud de Lleó sembla que el dret internacional no els importa gaire. Necessitats de més aigua, com tots, protesten que el Govern espanyol compleixi els seus compromisos, en aquest cas amb Portugal, i han sortit al carrer amb els seus tractors al crit de ‘¡L’aigua és nostra!’ Un crit que un ja va escoltar en català (‘El riu és nostre!’) al delta de l’Ebre, quan el projecte fallit d’Aznar i Pujol de desviar aigua de l’Ebre a Barcelona i a Llevant i, abans, en els vuitanta, a Lleó, quan els agricultors del sud de la província, els que ara es manifesten queixant-se que part de l’aigua dels embassaments del nord se’n vagi a Portugal a través del Duero, reclamaven solidaritat als habitants de Riaño perquè abandonessin les seves cases i permetessin el tancament de la presa que els condemnaria a l’exili. La solidaritat que reclamaven als altres per poder regar els seus cultius sembla que a ells no els competeix, com si l’aigua dels embassaments de la província fos seva en exclusiva. No hi ha cap norma legal ni moral que digui, que jo sàpiga, que l’aigua és propietat de ningú i, si ho fos, seria d’aquells que primer la veuen passar, que no són precisament els agricultors de l’altiplà, per molt que ells ho creguin així. Un riu, com l’aire, no és de ningú i, per tant, el seu aprofitament ha de ser comú i els seus beneficiaris hem de ser tots, tant els que viuen al seu naixement com els que ho fan a la seva desembocadura. I és igual que aquests es produeixin en províncies i en països diferents. Haver de recordar això és com haver de recordar a un nen que els gronxadors i jocs del parc són de tots i que cal compartir-los amb els altres. Els ho diu als agricultors del sud de Lleó una persona que es va quedar sense poble perquè ells puguin regar.

El més llegit