Vel i llibertats a l’Iran

L’Orient Mitjà s’està endinsant en una tempesta perfecta. La crisi sanitària desencadenada per la pandèmia de la covid-19 ha donat pas a la crisi econòmica derivada de la invasió d’Ucraïna, cosa que ha disparat les taxes d’atur i pobresa. Quan semblava que l’home malalt començava a donar senyals de millora, un nou contratemps l’ha obligat a confinar-se en la unitat de cures intensives. Així les coses, la bretxa entre governants i governats no ha deixat de créixer en els últims anys a l’Orient Mitjà i, de manera particular, a l’Iran. Després del triomf de la revolució islàmica el 1979, el règim teocràtic va apostar per la decapitació de l’oposició i la supressió de les llibertats públiques. Des d’aleshores, la dona iraniana, que ocupa la baula més feble de la cadena, és objecte d’una evident discriminació, ja que es troba en clara desigualtat davant l’home respecte al matrimoni, el divorci o l’herència i, a més, és forçada a portar el vel en els espais públics. La mort en mans de la policia religiosa de Mahsa Amini, una jove kurda de visita a Teheran, ha provocat un inesperat esclat d’ira que s’ha estès com la pólvora per tot el país, inclosos els feus tradicionals del règim. Milers de dones i homes iranians han pres els carrers per exigir el final de l’obligatorietat del vel. Des de l’arribada a la presidència del conservador Ebrahim Raisi fa un any, la policia de la moral ha intensificat els seus controls per vetllar per l’estricte compliment dels codis de vestimenta, així com per garantir la segregació de sexes. La meitat de la població iraniana està, per tant, sota vigilància permanent, ja que en el cas d’infringir la normativa establerta la dona iraniana s’arrisca a ser detinguda i sotmetre’s a cursos de reeducació, on són habituals les vexacions i les tortures. Tot i que en l’última dècada s’han registrat centenars de manifestacions per qüestions econòmiques i per catàstrofes naturals, les mobilitzacions actuals tenen un caràcter eminentment polític. El principal perill per al règim islàmic seria que les protestes econòmiques i polítiques confluïssin en un sol front i concertessin la seva acció per protestar de manera conjunta per la perpetuació en el poder d’una elit corrupta i incapaç de fer front als greus problemes que travessa el país, tal com s’ha evidenciat en les últimes quatre dècades. En cas de sentir-se amenaçat, el règim podria reaccionar amb extrema brutalitat. Quan, el 2019, milers de persones es van llançar als carrers per protestar per l’alça dels preus dels combustibles, les forces de seguretat van reprimir amb extrema cruesa les mobilitzacions, i van provocar la mort de 1.500 persones. Pocs dubten que la situació tornarà a repetir-se en el cas que les protestes guanyin força i es prolonguin en el temps. De moment, les autoritats han limitat l’accés a internet per impedir que les activistes coordinin les seves accions i la informació es viralitzi. La Guàrdia Revolucionària, per la seva banda, ha iniciat les seves habituals campanyes de desinformació, afirmant que els enemics tradicionals del règim estarien armant els manifestants per estendre el caos. Com en el passat, la intensitat de la repressió podria elevar-se així que evolucionin els esdeveniments, sense descartar-se detencions massives, tortures i, fins i tot, execucions extrajudicials, una pràctica comuna a les presons iranianes. En les pròximes setmanes, el president Raisi podria enfrontar-se a la seva prova de foc, ja que totes les travesses el consideren el candidat millor posicionat per substituir l’octogenari aiatol·là Khamenei, que ha estat exercint el lloc de Guia Suprem des de 1989. En el cas de titubejar en la repressió podria perdre posicions i veure com alguns dels seus aliats tradicionals li retiren el seu suport. Coneixent l’historial de Raisi, un dels integrants de la infausta ‘comissió de la mort’ que va decidir l’execució de milers de presos polítics el 1988, podem pronosticar que no li tremolarà el pols a l’hora d’escapçar qualsevol amenaça per a la supervivència del règim iranià.

El més llegit