Barcelona està de festa. Torna la Mercè. Les tertúlies de la ciutat continuen melancòliques. La sortida de la pandèmia ha fet tornar els turistes, en menys quantitat però a millor preu. El temple de l’Eixample ha sigut profanat per les ‘superilles’. Les terrasses dels bars no es consoliden als carrers ocupats per la maquinària. La festa es trasllada a Ciutat Meridiana sense entusiasmar els seus veïns. Arriba la Copa Amèrica de Vela. Les seus d’empreses continuen sense tornar. Es recupera l’alegria malgrat la guerra que, curiosament, tot i ser mes pròxima, no ha concitat ni una manifestació. Aquell ‘No a la guerra’ era segons i com. Per a certa Barcelona, els russos continuen sent menys antipàtics que els americans. El sectarisme condueix a aquest tipus de fariseismes. La pregunta és recurrent: ¿ha caigut Barcelona en la decadència? ¿Li ha passat Madrid per davant? ¿O Màlaga segons alguns? Els decadents són alguns sectors, algunes empreses i algunes ideologies.