Els puc oferir taula a la terrassa per dinar a les quatre i mitja. És una mica tard, sí. Comencem a l’una i la resta ho tinc ple. Al xiringuito de luxe on preparen unes paelles de mort davant el mar, allarguen l’horari per menjar, però continua sent impossible que et serveixin a les dotze. França és lluny i el personal no segueix encara horaris europeus. És clar que després el teatre comença a les vuit; aquí hem avançat. Soparem després; abans, impossible. Serà fàcil trobar un restaurant amb la cuina oberta fins a mitjanit. Com que demà és festa, doncs el desordre no importa gaire. I en els laborables, ¿alguna cosa ha canviat des que, al 2014, un grup interdisciplinari, liderat per Fabián Mohedano, pressionés per una reforma horària perquè no allarguem improductivament la jornada laboral, amb una aturada per dinar, ficant-nos al llit tard i dormint menys que la mitjana europea? Per no parlar de la conciliació. ¿Aniràs tu a recollir el nen al col·le a dos quarts de cinc de la tarda? ¡Que les extraescolars no comencen fins a l’octubre! Com saben, la discussió horària també és pedagògica. D’Alemanya a Portugal, la proposta d’obrir les escoles amb horari estès, de 9 a 19 h ja és una realitat.