En l’enverinat debat sobre les polítiques fiscals que practiquen algunes autonomies governades pel PP, Madrid des de fa anys i ara també Andalusia, es creuen dues anàlisis. Primer, el purament ideològic, perquè és evident que l’eliminació de determinats tributs beneficia les rendes més altes i castiga greument la recaptació, cosa que va en detriment dels serveis públics i del seu caràcter redistributiu. Més enllà de la discussió sobre si amb l’impost de patrimoni es torna a pagar pel que anteriorment ja s’havia tributat, i si és o no un impost anacrònic, el que resulta inqüestionable és que Espanya no pot permetre’s recaptar menys. La pressió fiscal al nostre país és per sota de la mitjana europea i les administracions públiques gasten més del que recapten. Per tant, com recomanen els experts, és necessari incrementar l’eficiència i el potencial recaptatori del sistema tributari. Per desgràcia, al nostre país hi ha massa règims especials, bonificacions i exempcions que el converteixen en un formatge gruyère.