L’altre dia vaig anar a veure el Barça-Elx al Camp Nou. Feia molt que no seguia un partit en directe, des d’abans de la pandèmia, i de seguida vaig recuperar sensacions adormides: el fulgor verd de la gespa, l’emoció de cantar l’himne, la fascinació de veure un jugador quan no té la pilota (sobretot Pedri). Fins i tot el lleuger destorb d’un veí de seient que cridava contra l’àrbitre. Era un partit plàcid, simpàtic, tot i que a estones trobava a faltar alguna cosa, no sabia què. Quan Lewandowski va fer el primer gol, ho vaig celebrar i fins i tot vaig fer un «¡xoca-la!» amb el meu veí carregós. Tot seguit ell va obrir el mòbil i, en cinc segons, es va connectar a una web per veure la repetició del gol des de diversos angles. Llavors ho vaig entendre, trobava a faltar aquest soroll que envolta el joc quan ets a casa: l’anàlisi i les dades, la valoració dels experts, les repeticions del VAR. Sense saber-ho m’havia convertit en un aficionat del segle XXI.