De la inflació a la recessió: un canvi de model

Ha costat un any que els responsables polítics d’arreu vegin que hem engegat un període inflacionari de llarg abast. L’origen de la seva ceguesa prové de la història recent de l’economia, que ha acumulat un munt d’anys on l’objectiu era baixar preus a costa de fabricar lluny d’aquí. Només la crisi del petroli de l’any 2008 va suposar una sacsejada, però aquella pujada de preus era fruit del final de la bombolla immobiliària. Al mes de juny el petroli costava 140 $/b , el mes de setembre, quan va tancar Lheman Brothers el preu era de 97 $/b i, al mes de desembre, el petroli ja anava a 45 $/b. El pic inflacionari va durar un any i es va desinflar en tres mesos. Aquella crisi va suposar també una greu falta de confiança en el sistema financer. La crisi d’ara és molt diferent, és resultat d’uns quants efectes que actuen de forma sinèrgica: la gran injecció de diners (Quantitative Easing) dels bancs centrals al 2020 va augmentar la demanda mundial de tot, fet que va provocar que el transport marítim no fos capaç de donar abast, tallant d’arrel la globalització. Ningú havia previst que, d’un dia per altre, la globalització s’aturaria, que no hi hauria gas per a tothom, que no hi hauria xips per a fabricar aparells tecnològics, que la soja pujaria tant de preu que es dispararien els preus dels aliments, que la fabricació de tots els components hauria de tornar a un model autàrquic... Quan parlem de com resoldre la inflació hem de tenir aquesta cascada d’esdeveniments al cap. Els que van marxar de vacances feliços al mes d’agost creuen que la pujada de preus que afecta la pèrdua adquisitiva dels ciutadans es resol apujant en el mateix valor els salaris. Cert, els salaris s’han d’apujar, però cal saber que aquesta puja es traslladarà tota de forma directa als preus, augmentant l’espiral, i potser no serà una solució. També se’ls acut que cal frenar per llei els preus, de forma que si a un ramader se li apuja la soja no pugui repercutir-ho en una pujada del preu de la llet o de la carn. Ja sabem què passa, oi? El ramader tanca l’explotació o protesta vessant la llet davant el supermercat. Els feliços que van anar de vacances sense estudiar les lleis de mercat han de saber que l’única manera que hi ha de frenar la inflació és fer anar els mercats com un rellotge, sense fer trampes. I això ja veiem que no són capaços de fer-ho. La UE diu que vol fer abaixar els preus del gas i de l’electricitat i no pot. Vol i dol, com la Generalitat amb les energies renovables. Europa no vol fer una acció que obligui al mercat elèctric a vendre a 50 €/MWh per les tecnologies renovables, gas i hidràulica, i no gosa posar un topall al gas que s’importa a preu asiàtic internacional més un euro. O no vol sincronitzar l’aturada de grans consumidors industrials per dir al sector energètic que s’abaixarà la demanda fins que faci falta. A canvi, surten accions com la de posar preus fixes a una cistella determinada. He mirat la de Carrefour, que posa en marxa demà amb 30 productes, la que va posar en marxa a França fa poc i la que va posar en marxa el 2011 amb 20 productes. Està bé tenir cistelles a preus ajustats, tot ajuda, però és una cistella sense productes frescos que s’assembla molt a la que donen al Banc d’Aliments: cereals sense iogurts i sense llet, panet d’hamburguesa sense la carn. La segona patacada de la crisi ve del mateix Banc Central que va apujant els tipus d’interès. Pels que tenen hipoteca a interès variable, cada 1% de puja per a cada 100.000 euros d’hipoteca es traslladarà en un increment de 1.000 euros més a l’any. A més del tipus d’interès, el BCE retira diner del sistema, cosa que vol dir que el crèdit al consum disminuirà i que el finançament del deute públic també s’encarirà, afectant els pressupostos dels governs. Si no recordeu la paraula retallada, traieu-li la pols. Tot plegat passa per reconduir la demanda, fent-la baixar perquè s’equilibri amb l’oferta i els preus tornin al seu lloc. Mentre fem aquest camí tancaran empreses, perdrem llocs de treball i aniran creixent les polítiques d’ajuda a la gent que no pot, amb cistelles de supervivència. I l’habitatge? No se’ns acut que, en aquest context, caldrà una cistella gran de pisos assequibles? Per què la Generalitat no executa gairebé mai el dret de retracte sobre els pisos de la Sareb? Per què els pressupostos de l’estat no destinen la part més important d’inversió pública a la construcció de pisos socials? Mentre preparava aquest article vaig llegir una pregunta que va fer la reina Elisabet II en un acte a la London School of Economics l’any 2008. Em poden explicar per què cap economista havia previst la crisi?, els va demanar. Els laurats economistes es van prendre temps per respondre, convocant un seminari. «La incapacitat de preveure el moment, l’amplada i la gravetat de la crisi, i d’aturar-la, degut a que les causes eren nombroses, prové principalment de la incapacitat de la imaginació col·lectiva de moltes persones, altrament brillants, tant al nostre país com a l’estranger, per comprendre els riscos del sistema en el seu conjunt». No van dir com havien aparegut els riscos, ni per què els economistes no els havien vist, ni si realment hi ha algú prou allunyat del sistema (o més brillant) per ser capaç de veure’ls. Per això és important no fer com els economistes laurats, mentre anem fent camí en la crisi, cal que posem l’objectiu davant, llunyà: anem cap a la desmaterialització de l’economia, cap una nova economia de més serveis, més col·laborativa, d’energia renovable, més solidària, més local, amb menys desplaçaments, allò que vinc definint com economia frugal. El camí serà dur, però més ens val aixecar el cap i mirar una mica lluny, que no ens passi com en el 2008, que els economistes no sabien el que els succeïa. I que no torni a ocórrer que la gent que ens dirigeix marxi de vacances deixant al sistema que es vagi podrint durant el mes d’agost i no entendre res la primera setmana de setembre. Ara l’angoixa també és seva.

El més llegit