De la cervesa a l’orxata

Gonzalo Suárez, el cineasta i escriptor de culte que acaba de treure un nou llibre de relats (‘El cementirio azul’) va ser, de jove, analista de l’Inter d’Helenio Herrera. Anava per Europa escrivint informes i els passava al ‘mag’, que era ni més ni menys que la parella de la seva mare. «D’aquí ve la meva obsessió per barrejar literatura amb tot». En les entrevistes que ha concedit per promocionar els contes parla del futbol i la mort, en què mira de no pensar massa, «tot i que és inevitable: la mort pensa en tu». La mort va pensar fa uns dies en Javier Marías, el magnífic novel·lista que també estimava el cine i la literatura i, per descomptat, el futbol. A la col·lecció d’articles ‘Salvajes y sentimentales’, va escriure la frase més famosa de la seva trajectòria com a comentarista esportiu: «El futbol és la recuperació setmanal de la infància, una barreja de sentimentalitat i salvatgisme, una escola de comportament i nostàlgia, i l’escenificació de l’èpica a l’abast de tothom». La pàtria de la infància Dubto que s’hagi escrit una reflexió més encertada sobre aquest esport, sobretot referent a la infància, la pàtria que potser mai vam voler o vam haver d’abandonar i que se’ns torna a aparèixer cada setmana (o més sovint, en els temps que vivim) quan comença un partit. Deixem enrere les finances i els racons que ens esquerden l’esperança (com la pretensió de Tebas de controlar el periodisme sota unes normes antediluvianes) i ens centrem en el mig del camp, en el xiulet inicial que no és un xiulet sinó una invocació de retorn a les nostres essències més íntimes. Suárez i Marías (que era del Reial Madrid i per això parla d’una «escenificació de l’èpica» a què estan acostumats els ‘merengues’) entenen el futbol, tots dos, com un terreny de ficció, per això ens pot remuntar al passat, i el cineasta afegeix: «En literatura i cine, es parteix d’unes regles i improvises. Mai sé el que escriuré quan començo, però les paraules em porten. Quant a l’esport, no saps a què jugues; va sorgint». Això li va passar al Barça contra l’Elx. Va anar sorgint. Després d’haver assistit a un màster d’experiència, solidesa i efectivitat a Munic (com alumne avantatjat, però lluny encara de la mestria dels bavaresos) es va trobar gairebé sense voler-ho amb un partit de parvulari, és a dir, sense tensió, sense gairebé oposició (amb tot el respecte per als il·licitans), sense pedigrí. Tràmit administratiu De la cervesa a l’orxata. Si a més d’enfrontar-te al cuer, va i els expulsen el defensa central i si a més l’àrbitre no expulsa (podria haver-ho fet) un intrèpid (potser massa) Kessié, bé doncs la cosa es converteix en un tràmit administratiu amb certificat de garantia expedit per Balde i el polonès de sempre. Ni hi va haver ni èpica ni escenificació, però sí que va anar sorgint això que mai saps com sorgirà en un terreny de joc. El retorn a la infància, per què negar-ho, de vegades és un viatge a l’avorriment.

El més llegit