L’increment de l’Índex de Preus de Consum (IPC) mostra en xifres globals la realitat que els ciutadans experimenten de forma palpable quan comproven el tiquet de la compra quotidiana, veuen l’evolució dels preus del menú diari en la restauració o, si són minuciosos, comparen en alguns productes la quantitat que reben per un preu similar al de fa un any. Un 13,8% d’augment dels preus dels aliments, entre l’agost del 2021 i el 2022, és un indicatiu que es queda curt davant els increments en productes bàsics, com la farina i altres cereals (39%), la llet (25,6%) o l’oli (24%), que significa que l’impacte és doblement lesiu per a les rendes baixes, que han de dedicar la majoria dels ingressos a necessitats bàsiques com l’energia, la vivenda i l’alimentació i, dins aquest capítol, concentrar la compra en aquests productes bàsics. La pitjor notícia és que en l’import que ha d’assumir el comprador final no s’ha traslladat encara l’impacte de l’encariment dels costos per als productors, transformadors i comercialitzadors (un 40%), una part del qual han absorbit a costa dels seus marges de benefici, situació que no es pot estendre indefinidament. I, a més, no hi ha cap garantia que tinguin solució a curt termini. Les raons rere aquest encariment dels costos de producció estan relacionades amb la guerra d’Ucraïna, però no totes (increment del cost dels carburants, els fertilitzants i els pinsos, escassetat i/o especulació a escala global en el subministrament del blat i gira-sol, sequeres...).

Davant aquesta situació, s’han començat a posar sobre la taula les primeres propostes (limitar el preu d’aliments bàsics, pactar amb grans cadenes paquets de productes essencials a un preu contingut, reduccions de l’IVA), cap de les quals sembla ni fàcil ni satisfactòria. Ni limitar els preus pot posar en perill la viabilitat dels productors primaris –a qui fa un any es va començar a protegir amb la llei de la cadena alimentària que facilita que obtinguin un preu més ajustat al cost real del seu treball–, ni confiar en mesures d’impacte en la gran distribució pot deixar fora de joc el petit comerç, ni l’Estat pot renunciar a un volum de recaptació imprescindible per les urgències socials que se li plantegen.

Si en sectors regulats, com els dels carburants o la generació i comercialització d’energia –amb pocs operadors i amb un pes dels impostos més alt, cosa que atorga a l’Estat més marge de maniobra en les seves intervencions– les successives mesures ni han sigut ràpides, ni fàcils, ni plenament efectives, molt més difícil és presentar solucions en una realitat que depèn d’una cadena més complexa. 

Però s’ha de prendre alguna mesura, i no necessàriament les que siguin més visibles i rendibilitzables políticament. Un cop més, serà necessari discriminar entre les de caràcter lineal i les que incideixen directament en qui l’increment de costos passa a ser un repte apressant. Les reduccions de l’IVA podrien arribar per la via d’ampliar la llista de productes considerats essencials i subjectes a un tipus impositiu menor. I quan parlem, com en els pitjors moments de la pandèmia, de situacions d’emergència social i alimentària, les ajudes directes als més vulnerables han d’entrar en acció. Països amb un Estat del benestar menys desenvolupat que el nostre utilitzen fórmules de xecs per aliments, una fórmula que s’aproxima més a la beneficència que a la justícia distributiva o a unes condicions laborals i retributives adequades (vegeu els EUA), però que en cas de crisi no hi hauria d’haver reticències a utilitzar. Ni tampoc, arribat el cas, les mesures que s’emprenguin haurien de ser esgrimides de manera electoralista pels que reclamen solucions però treuen a passejar el fantasma de la cartilla de racionament a la mínima que es plantegen mesures d’excepció, estalvi o sobrietat solidària.