Luis García Montero: l’independentisme i el poeta

«Si no som capaços de fer o mantenir un govern independentista ¿com convencerem algú que farem la independència?», ha dit Artur Mas. I s’ha portat la palma de la sensatesa tancant una esbojarrada setmana política carregada de tot el contrari. Sabem per experiència que les digestions de la Diada solen ser pesades i no sempre els directament afectats tenen Almax al seu abast. Alguns, fins i tot, habituats a mals hàbits dietètics i empesos pel mateix ardor d’estómac, creuen que el millor és continuar consumint plats pesats i salses picants que no fan res mçes que revoltar les defenses i alterar els ànims. I com que gairebé sempre l’estrès potencia el malestar i aquest sol ser fruit de les presses i els nervis per voler-ho tot avui i no perdre pistonada demà, els metges solen proposar una dieta de tranquil·litat i bons aliments. I complementar el fàrmac amb una infusió relaxant, equilibrant el producte de laboratori amb un altre de natural. Si, pel seu compte, li afegeixen una bona lectura, els efectes de l’alleujament augmentaran. Per afinar la millora, a un sector de l’independentisme li convindria endinsar-se una mica més en la poesia. El gènere que, segons García Lorca, és la unió de dues paraules que un mai va suposar que podien ajuntar-se però que, al fer-ho, formen una cosa semblant a un misteri. I com que Federico sabia de què parlava i no pot atribuir-se-li indiferència ni distància a la realitat catalana que va viure i va assumir com a pròpia, potser, fugint de l’èpica patriòtica que tant va ajudar en altres temps impossibles, algunes posicions es reconduirien després d’aconseguir la serenitat de la seva ànima. Nou llibre Això, precisament, és el que ha buscat Luis García Montero (Granada, 4 de desembre de 1958) al seu nou llibre. ‘Un año y tres meses’ és, segons l’editorial (Tusquets), «un dels millors llibres d’amor de la literatura recent». Sincerament, l’elogi fa curt. Perquè el diàleg que el poeta manté amb la vida per trobar sentit a la mort d’Almudena Grandes, la seva companya, és molt més. És una taula de salvació davant el naufragi perquè una manera de sentir-se enfonsat és una altra manera d’estar enamorat. És la recerca del camí davant la por de la soledat, acceptada però combatuda, després del buit que deixa la pèrdua. És la voluntat de compartir els estímuls amagats en el fons d’una intimitat alterada per la malaltia, el dolor, l’angoixa, la desesperança i la mort. O el que és el mateix, el càncer, la quimioteràpia, l’alopècia, la perruca, la ficció estètica convertida en veritat física. Però això, és clar, no desfigura els bruns horitzons de l’hemoglobina ni la necessitat de les cures. Mutus, negociats, compartits, com aquells pactes nocturns per acordar que l’altre apagui la llum i facilitar el descans del que necessita foscor per ordenar les hores en els seus dies. Perquè l’amor és també una llum negociada. És un viatger que s’asseu a la taula per parlar de la vida. Vist així, podria semblar que el catedràtic exposa un alleujament encobert en literatura per a alleujament personal. Però el poeta García Montero sap, com sabia el seu amic Joan Margarit, que l’aforisme que ha de ser cada vers necessita alguna cosa més. Necessita que tot sigui al seu lloc perquè aquest és el desordre més gran que pugui imaginar-se. ¿Tornem al principi?

El més llegit