Entrevistats aquests dies en ràdios i televisions dotzenes de ciutadans britànics compungits per la mort d’Isabel II, tots van semblar coincidir que el talent no s’hereta. La direcció de l’Estat sí, per a consternació de qualsevol que desitgi aprofundir en els riscos d’aquesta incongruència. El poble augurava que amb total seguretat Carles no serà tan bon monarca com la seva mare: hi ha persones que sumen (la difunta) i altres que resten (el primogènit). «Ja veurem si és capaç de no ficar la pota i estar callat», deia amb gràcia un cavaller anglès jubilat, establert a les costes espanyoles. Altres senyores i senyors assenyalaven que cada vegada que el príncep de Gal·les parlava pujava el pa, i que la seva falta de saber estar en el paper institucional va ser una molèstia com a aspirant, però suposa una autèntica amenaça com a portador de la corona. Curiosament, llegits una vintena llarga d’articles i perfils sobre el nou rei firmats per analistes prestigiosos i experts en la casa reial, tots apuntaven en la mateixa direcció.