No cal ser un analista polític informat per comprovar que el moviment independentista viu els moments més crítics de la història recent, els últims cinc anys, en una espiral de retrets, mentides o mitges veritats, acumulació de bilis (la groga, colèrica; i la negra, depressiva), saques i saques de menyspreu. La manifestació de la Diada ha estat vista no pas com una renovada confirmació de la capacitat de mobilització, sinó com el resultat d’un matx que es preveia incert i que ha acabat amb la victòria de Junts, que hi donava suport, i la derrota d’ERC, que no va voler participar de la convocatòria de l’ANC. La piulada de Puigdemont és prou significativa i és un exemple de com es pot fer veure que es diu una cosa mentre es predica la contrària. “Han estigmatitzat la manifestació” vol dir que ERC la va estigmatitzar. “I han fracassat”. ERC ha fracassat. És a dir, guanyem nosaltres, afirma Puigdemont, guanya Junts, que segueix apostant per una dinàmica incerta, sense definició política més enllà de gestos simbòlics. Cap novetat. “Avui”, escriu Puigdemont, “el corrent central de l’independentisme ha demostrat inclusió i fortalesa”. Inclusió, no, Carles, perquè si els que “boicotejaven la participació” han “fracassat”, senyal que no els teniu presents en aquest “corrent central”, el que ha guanyat. Són enemics. Només cito aquest missatge de l’expresident, però en podríem recollir uns quants més, tots en la línia de traspassar la responsabilitat històrica del moviment a “la gent”, al “poble”, a la massa, en detriment de la rebutjable política convencional.