Instruccions d’ús, per Rosa Ribas

«Deu coses que has de saber de...», «El que mai has de dir a...», «Deu coses que has d’evitar si...», «El que sempre has de fer abans de...». Els diaris, les revistes, les xarxes estan plens d’articles i llistes de consells. Des dels clàssics consells cosmètics fins a instruccions sobre activitats tan quotidianes com fregar una paella, comprar tomàquets o convidar algú a un cafè. Totes parteixen, per descomptat, de la premissa que no sabem com fer-ho, que ho fem malament. Rematadament malament; si no, tan savis i útils consells no estarien formulats amb la urgència i la solemnitat de qui et dona instruccions abans d’emprendre una perillosa missió. Bé, vist així, la vida quotidiana és una missió extremadament difícil, un camp minat, on qualsevol pas en fals es paga car, on l’enemic, l’error, ens espera des de llocs insospitats. Ja vaig escriure fa un temps sobre el tema, i si el reprenc és perquè últimament m’ha cridat l’atenció una nova forma que ha adquirit en alguns anuncis de televisió: els amics impertinents. Així, per exemple, en un anunci que s’emet amb certa freqüència, veiem una parella amb uns amics a la cuina. Hi ha copes sobre una placa de cocció. Bé, sembla que celebren alguna cosa. Error. Perquè un dels convidats aixeca una copa, però no per brindar, sinó per retreure als amfitrions que les copes estiguin tèrboles. L’amfitriona confessa avergonyida que utilitza un rentaplats de marca blanca. És una confessió dura per a la pobra, perquè semblava tenir en molta consideració aquest producte, ja que veiem que, com si obrís un estoig on guardava una joia valuosa, treu l’ampolla d’un armari on no hi havia altra cosa. Els convidats mouen el cap consternats, no perquè s’adonin de com de descortesos han sigut, sinó perquè, a més, els toca dir-te que la joia era falsa. Hi ha més anuncis amb convidats impertinents. En un altre, aquesta vegada d’un netejador de vitroceràmiques, els ‘amics’ (sí, aquí toca posar aquesta paraula entre cometes) són més pèrfids. Comencen lloant una cosa que l’amfitrió ha fet bé. Gràcies a ells, per descomptat, perquè primer li diuen molt ufans: «Veig que has seguit el meu consell». Enlluernat per aquestes paraules, l’amfitrió no té els reflexos de fer-los fora immediatament, si no de la casa, almenys de la cuina, sinó que somriu satisfet. Moment que els convidats aprofiten per clavar-li la punyalada: treuen l’arma que tot setciències porta sempre carregada: un ‘però’. Així, mentre l’amfitrió encara està somrient, ¡pam!: «Però no em vas fer cas amb allò altre». Ditet acusador assenyalant les marques esfèriques a la vitroceràmica. Adeu somriure. Quan estàs desitjant que els tregui a puntades de peu, primer de la cuina i després de casa seva, apareix el producte. No recordo si els convidats el porten casualment a sobre o ara m’ho estic inventant. Si el portaven a sobre, era perquè ja s’imaginaven que enxamparien l’altre. En aquell moment et venen ganes de cridar al protagonista de l’anunci –perquè és el protagonista, els altres són els dolents– que es desfaci al més aviat possible d’aquests amics. Ningú necessita gent així en la seva vida. Envia’ls al carrer, esborra els seus números de telèfon del mòbil, no contestis als seus missatges. Fes-los fora. Però, tornant a les llistes de consells, i als seus profetes, els amics plastes, em dic que la seva proliferació potser tingui a veure amb el fet que els coms són un refugi, un consol quan els per quès són tan complexos que se’ns escapen. Així, mentre continues sense entendre gaire bé les causes i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, fa temps que et vas perdre amb el tema de la llei trans, t’arriben anàlisis contradictòries sobre el procés, sobre l’auge de la ultradreta a Itàlia i a Suècia, sobre el nou ordre mundial... trobes un d’aquests textos en què t’expliquen com fer alguna cosa i, amb només llegir-ho, tens la impressió que hi ha una parcel·la al món, mínima, en què tens el control. És una fantasia, per no tenir no tenim ni el control dels nostres armaris. Però mentre vivim en aquesta fantasia, el món sembla tenir una mica, una miqueta de sentit, tot i que només sigui perquè ara creiem saber com escollir un meló.

Instruccions d’ús

La vida quotidiana és una missió extremadament difícil, un camp minat, on qualsevol pas en fals es paga car

El més llegit