Pere Aragonès, darrere la cortina, per Emma Riverola

Tiberi Claudi Neró Germànic va néixer a Lugdunum (actual Lió) l’any 10 aC. Fill d’Antònia la Menor, neboda de l’emperador August i filla del militar Marc Antoni. La seva mare el menyspreava. «És més tonto que el meu fill Claudi», solia ser un dels seus insults preferits. Però Claudi no era tonto. De fet, l’allunyament de la vida pública a què el va obligar la família va afavorir la seva talla intel·lectual. Un dels seus mestres va ser Titus Livi, el gran historiador. Ningú creia en Claudi, però el destí el va col·locar amagat rere una cortina mentre la guàrdia pretoriana assassinava el seu nebot, el cruel i extravagant emperador Calígula. Allà el van trobar els soldats. Tremolant. Tement per la seva vida. Però, lluny de matar-lo, el van nomenar emperador. Serà manipulable, va pensar el Senat. Pere Aragonès no tartamudeja ni coixeja –tot i que més d’un ha jugat amb les metàfores ximples a compte de la seva alçada–, però el seu camí cap a la presidència de la Generalitat va tenir cert punt –o tot– de circumstancial. Oriol Junqueras, a la presó. Marta Rovira, a Suïssa. I allà estava ell. Sempre hi va estar. Des de les joventuts d’ERC (corejant aquell ‘Espanya ens roba’, la seva campanya més altisonant), fins al Parlament, inclosa la intervenció del 155. Perfil discret o tarannà dialogant solen ser expressions que s’utilitzen per descriure’l. Les positives, és clar. En les diatribes abunden ‘l’escolà’, ‘el cigronet’, ‘el mocós’... Catàleg de desqualificacions per endinsar-se en la idea que el càrrec li queda gran, que no està a l’altura. Que, simplement, estava en el lloc i el moment adequats. Aragonès, fill d’hoteler i net d’alcalde franquista, no aixeca passions. Fins aquí hi ha consens. Prudent, li truquen els que volen lloar-lo. També els que el menyspreen. Quim Torra va escriure d’ell en les seves memòries que sol tenir «un paper passiu, absent, sense intervenir». Sempre m’he preguntat què feia Claudi darrere la cortina quan van assassinar el seu tiet. ¿Passava per allà i s’hi va acostar al sentir el tumult? ¿Es dedicava a espiar el tirà i a estudiar-lo en silenci, analitzant les seves conductes més bestials? Potser així va aprendre a ser un sobirà més just. Mentre que Claudi va emergir de la cortina, Aragonès sembla actuar de forma contrària. Com si el que pretengués és col·locar tot el procés darrere la cortina. No la independència, sinó aquella espiral altisonant que pretenia capgirar-ho tot i, al final, ha acabat enfonsant el sobiranisme en un bassal de descontentament. Col·locar-ho darrere de la cortina, deia. Abaixar el volum, rebaixar la intensitat. ¿Què són aquests crits que arriben del carrer? Posar en sordina l’ANC ha sigut una de les missions d’Aragonès. Que una entitat amb deu anys de vida, amb una base social que no arriba al 10% de la del RACC (un 5%, si atenem els que paguen la quota) hagi influït de forma tan determinant en la vida política catalana és tot un símptoma de l’anomalia democràtica que ha patit Catalunya durant els últims anys. Aragonès va renunciar a assistir a la manifestació de la Diada amb l’excusa de la bel·ligerància de l’ANC contra els partits (res nou, d’altra banda). Amb un sol toc, va situar l’entitat a la zona dels intolerants i, de passada, el grup de Junts, que sí que va assistir al reclam de l’ANC. També Puigdemont. Sense despentinar-se, ja ha anunciat que serà difícil avançar en la negociació d’un referèndum abans del 2024 i ha elevat un grau el llenguatge de la concòrdia: «Defensar les idees en positiu», «compartir amb qui no pensa exactament com tu», «mirar més el que uneix»... Més exaltació que envia darrere del cortinatge. ¿Parla Junqueras per boca d'ell, com tants especulen? És només una possibilitat. Però lluny d’utilitzar el to messiànic del president d’ERC, Aragonès calla tot el que pot i destil·la un tranquil pragmatisme. Com qui fa molts anys que estudia l’escenari i intenta que el teló no li caigui a sobre a la meitat de l’actuació. Fa més per omissió que per acció. Darrere de la cortina de Roma s’amagava un estadista. Per ara, Aragonès se centra a buidar l’escenari d’obstacles i soroll. No recull crits de joia ni flors, però aquí es tracta d’esquivar els ganivets. Amb una mica de sort, els seus adversaris es mataran entre ells. Si Pedro Sánchez revalida, el futur pot ser-li propici. ¿També en cas d’un Govern del PP i Vox? A Claudi el va succeir Neró. El que la llegenda situa tocant l’arpa mentre Roma cremava.

Pere Aragonès, darrere la cortina

Calla tot el que pot i destil·la un tranquil pragmatisme. Fa més per omissió que per acció

El més llegit