¿O independència o eleccions?

Així va plantejar la disjuntiva l’ANC, al final de la manifestació de l’11-S. A més d’insinuar per enèsima vegada que es presentaria a les eleccions amb una candidatura pròpia. No serà cap de les tres coses. Ni de bon tros. Almenys no a curt termini. La primera no va passar amb milió i mig de persones al carrer, segons càlculs de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Encara menys serà amb una desena part. La manifestació va reunir una gentada considerable. Sens dubte. Però a anys llum del que es va veure, per exemple, el 2018. No va ser un fracàs, en absolut. Però pretendre llançar les campanes al vol xoca amb una evidència més que contrastada. Sense oblidar que l’ambient no convida precisament a l’optimisme. No està la cosa per tirar coets. Un altre detall que no és menor és que el missatge final era un ultimàtum al Govern. No al Govern central. Això dona bona mesura del moment que es viu. L’adversari a batre no era el PSOE o l’Estat espanyol. Era una pulla intestina, rotunda, amb tota claredat. Salvador Illa, que s’ha catapultat en les enquestes, es devia fregar les mans. L’ANC li està fent un regal de primera. Però no passarà. Com tampoc es posarà en qüestió cap pacte amb el PSC per part dels de Puigdemont. I enacara menys el de la Diputació. Núria Marín acabarà plàcidament el seu mandat. I en aquest cas amb un soci còmode, que s’acomoda a tot. És més, tot apunta a una reedició del mateix pacte per al 2023. Més complicat serà per a Aragonès a mitjà termini. Junts podria materialitzar finalment –tot i que ves a saber quan– una consulta interna per forçar eleccions. Turull ho descartava entre línies fa uns mesos. Però Puigdemont li va llegir la cartilla a l’estiu. I ja se sap que on hi ha patró no mana mariner. Torra, el vicari, ho tenia clar. Puigdemont li va dir com i en quines condicions s’havien de convocar eleccions. Aquesta possible consulta posa en un compromís Junts. I Turull, que fa funambulisme en un filferro espinós. Mas ja va experimentar que l’escalf del carrer no sempre és un bon termòmetre. Creia que era el Pantocràtor el 2012, després de trencar amarres amb el PP esperonat pel carrer. Va demanar una majoria incontestable i es estimbar. Tot i que després va ressorgir com l’au fènix gràcies al 9-N. La mateixa consulta amb què van colpejar el cap de Junqueras perquè s’empassés la seva llista, amb la qual havien d’arrasar. Com ara insisteixen amb l’últim 11-S, intentant que Junqueras clavi el genoll a terra. Tot i que ara –més enllà de la poesia patriòtica– no se sap cap a on. No hi ha cap proposta en ferm. Puigdemont ja va evidenciar amb el seu llibre que es deixa portar per un afany més destructiu que constructiu. Mas tenia una idea. Puigdemont no en té cap, lluny del mundanal soroll. Però, tot i que hipotèticament Junts abandonés el Govern, ¿qui ha dit que simultàniament Aragonès convocaria eleccions? A Pedro Sánchez no li va anar gens malament governar en minoria i en solitari. El que no passarà és que l’ANC es llanci a la cursa electoral sense l’aquiescència de Puigdemont. Una altra cosa és que intentessin una mena de candidatura conjunta i variada, amb el suport del Consell que ell mateix presideix com a gran cap de tot el que es mou al marge de republicans i anticapitalistes. A l’estil de Mas, quan va fer la seva segona conferència a Molins de Rei. I ,finalment, queda una opció. Una que Aragonès ni desitja ni vol. Però que comença a sentir-se a les files republicanes, davant un soroll cada vegada més agressiu que desgasta i posa en dubte el Govern i la seva comesa. Això és, que Aragonès se n’atipi i castigui la deslleialtat i querella permanents fent fora els revoltosos. Tot i que, en no pocs casos, paguessin justos per pecadors. Hi ha consellers de Junts amb qui Aragonès manté una molt fructífera sintonia de Govern. La qüestió és si pot sostenir a mitjà termini la incessant inestabilitat que exerceix una virtual cap de l’oposició que presideix el mateix partit amb què cohabita al Govern. O igual tot és foc d’encenalls i es redueix simplement a posicionar-se davant unes eleccions municipals que amenacen d’escombrar del tot els postconvergents de la regió metropolitana.

¿O independència o eleccions?

Ni hi haurà Estat català ni comicis, ni l’ANC es presentarà amb candidatura pròpia. Almenys, a curt termini

El més llegit