Els números no enganyen i aquests diuen que l’independentisme ha fracassat en el seu propòsit d’ampliar la base social. El fracàs, certificat en la recent celebració de la seva festa anual, ha de ser atribuïble als molts errors comesos pels seus dirigents, els seus partits i les seves entitats mobilitzadores. I també, clar, a la dificultat objectiva de pretendre convèncer els incrèduls i els partidaris d’altres models institucionals perquè abracin una idea que divideix el país i que s’ha anat expressant des de la pura desqualificació dels no afectes. Primer va ser aquell «no és demòcrata qui no vol el referèndum»; després va arribar el «no és demòcrata qui no s’enfronta a l’Estat en solidaritat amb els independentistes judicialitzats» i, finalment, «el bon català només pot ser independentista».