Atenció primària: hi ha una altra manera de fer-ho

L’atenció primària i comunitària (APC) està en crisi. Fa molt temps que ho està, malgrat que la pandèmia ho ha evidenciat encara més. Mai s’ha aconseguit el famós 25% del pressupost sanitari; falten professionals, especialment metges i infermeres, no només perquè no n’hi ha, com ara està de moda dir, sinó per manca de capacitat d’atracció. En l’última convocatòria MIR, un elevat nombre de places de medicina familiar i comunitària han quedat vacants. I sé que la perspectiva no és encoratjadora: sous baixos, temporalitat, escasses possibilitats de progrés professional, manca de reconeixement real, tant per part de l’Administració com de la ciutadania; sobrecàrregues de treball.... I això es tradueix en insatisfacció dels professionals i de la ciutadania, que pateix llargues esperes, visites telegràfiques..... Mai s’havia vist una conflictivitat així, fins a l’agressió física, per part d’alguns usuaris. L’Administració fa un discurs de la importància de l’atenció primària, però de portes endins moltes vegades se la veu com el porter del sistema sanitari, que evita sobrecarregar massa els hospitals. Ho hem vist durant la covid-19. Cada vegada més feina, cada vegada amb menys recursos. És cert. No hi ha professionals. Però és que aquí no tenen cap tipus d’atractiu i marxen a altres llocs, on les condicions són millors. A la Conferència d’Astanà de l’OMS, fa quatre anys, es va dir: «Ens esforçarem a retenir el personal de l’atenció primària de la salut i garantir la seva disponibilitat a les zones rurals, remotes i menys desenvolupades. Afirmem que la migració internacional del personal sanitari no ha de minar la capacitat dels països, especialment dels països en desenvolupament, per satisfer les necessitats sanitàries de les seves poblacions». ¿Com es plasma aquest compromís? «Es fa tot el que es pot». És cert. ¿És cert? Hi ha dues maneres d’arreglar-ho. Una forma consisteix a posar pegats. Davant la falta de metges i infermeres, posem personal que els pugui descarregar d’altres feines. Posem psicòlegs, nutricionistes. Reduïm burocràcia: més administratius, sistemes informàtics, teleassistència... Està bé, però..., és que els pacients necessiten veure els seus metges i infermeres i que els visitin. Jo recordo que a la facultat ens van ensenyar que el contacte directe medicopacient era essencial.. Però hi ha una altra manera. Monique Bégin, exministra canadenca de Sanitat, va reflexionar: «¿Quin sentit té curar les persones i enviar-les de nou a les condicions que les emmalalteixen?«. Tenir més o menys salut no és un tema d’atzar o de sort. Des que naixem, i fins i tot des d’abans, hi ha tota una sèrie de factors socials i econòmics (vivenda, educació, dieta..., i també la sanitat) que condicionen la nostra salut. Són el que anomenem determinants socials de salut, i un 80% d’aquests factors són aliens al sistema sanitari. Cal actuar contra la malaltia però, essencialment, contra el que l’afavoreix. Fa falta no només curar, sinó generar salut. Aquest és l’esperit de la salut comunitària. Ara fa 44 anys de la conferència de l’OMS a Almaty, on es van posar les bases de molts aspectes transcendentals del sistema sanitari, i, en especial, de l’APC: una assistència sanitària equitativa, efectiva, basada en la ciència, de qualitat, eficient, universal, orientada a la prevenció de la malaltia i promoció de la salut, amb participació ciutadana i dels professionals. I de proximitat, amb contacte directe entre professionals i ciutadans. En les crisis hi ha l’oportunitat del canvi, només fa falta tenir clar el que cal fer i el valor polític de fer-ho. Aquest és el moment de fer una cosa que doni resposta als problemes que tenim plantejats. No es tracta de fer més feina, d’afegir la comunitària a l’activitat dels CAP, sinó de fer coses diferents i de forma diferent, juntament amb els serveis socials i els ens locals, amb autonomia de gestió i amb unes condicions dignes. «No tenim recursos» no és una excusa. ¿Hi ha res més prioritari en la sanitat que els professionals? Fa sis anys, el conseller Comín va impulsar un plantejament en línia amb el que hem dit. Se li va dir Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC), i després es va oblidar. I no va ser cosa de la covid-19. ¿I si ens el tornéssim a mirar?

El més llegit