El problema de l’independentisme amb les seves manifestacions és que no aguanta les comparacions amb si mateix. 150.000, 300.000 o 500.000 persones són xifres impressionants, que ja voldrien per a si la gran majoria de protestes que es generen a Europa, però comparades amb el milió o fins i tot els dos milions que es van arribar a assolir entre el 2012 i el 2015 semblen poca cosa. El mateix passa amb la foto de la multitud omplint aquest diumenge passat el Paral·lel, que sent molt notable sembla descolorida al costat de la brutal exhibició de força que eren les imatges aèries de tota la Diagonal o la Meridiana plenes de gent. Així, ni que sigui per contrast, el moviment apareix, fins i tot el dia que fa una manifestació de força, desinflat i molt lluny del vigor que exhibia no fa tant. I tot i que una part de l’independentisme és especialista a autoenganyar-se, els fets són tossuts: la manifestació de la Diada ha reduït la capacitat de mobilització a una cinquena, setena o fins i tot desena part del que aconseguia fa relativament poc. Això no vol dir, com fa una part important del sistema polític i mediàtic central, que pugui ignorar-se o fins i tot menysprear-se: tot i que molt menys enèrgic, continua latent un desig evident de canvi en l’statu quo en una part important de la societat catalana. Però entre aquelles mobilitzacions que van fer la volta al món i aquesta última descafeïnada han passat moltes coses que ajuden a entendre la baixada: la interpretació errònia de l’1-O, la dura repressió, els interessos partidistes, la pèrdua de transversalitat del moviment, i una llarga llista d’evidències ja analitzades.