¿El carrer contra el vot?, per Joan Tapia

La manifestació de l’11-S, que la policia municipal xifra en 150.000 persones, indica que a Catalunya hi continua havent un ampli sector que –malgrat els indults i la taula de diàleg– continua incòmode dins d’Espanya i aspira a una independència ràpida i unilateral. Seria tan absurd desmerèixer la manifestació com no posar-la en context. 150.000 en són moltes, però moltes menys que les 600.000 que la mateixa policia municipal va comptabilitzar el 2019, abans de la covid. Però el més estrany és que, així com des del 2012 les convocatòries de l’11-S demanaven la independència, la de diumenge també va censurar els partits sobiranistes –acusats d’autonomistes– i principalment el primer partit independentista, el del president de la Generalitat. Així, es va atacar la taula de diàleg i es va demanar la dimissió del Govern i noves eleccions si no s’anava a la independència unilateral per la via ràpida. Està bé que l’ANC digui el que vulgui i fins i tot pretengui «enriquir» Catalunya amb una nova llista electoral. Però no ho està voler usurpar la representació de la Catalunya autèntica, que només correspon al Parlament. En una democràcia la representativitat l’atorga el vot i no el carrer. I a Catalunya hi ha eleccions lliures des del 1980 i dels parlaments han sortit –amb negociacions més o menys escasses– presidents tan diferents com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Les manifestacions són lliures i més o menys nombroses. Els governs que surten del Parlament després de les eleccions són legítims. És convenient repetir-ho perquè confondre grans manifestacions amb la voluntat popular, que després es vol fer prevaler fins i tot sobre les normes de l’Estat de dret, és el que va portar l’independentisme al greu error i al fracàs del 2017. I ara la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, amb menys gent, sembla voler repetir-ho. És més raonable el que va expressar Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, que vol buscar «noves complicitats». Però això és difícil depurant ‘sospitosos’ i sense considerar que després de 10 anys no hi pot haver «noves complicitats» dins del separatisme. En realitat, a tot l’independentisme –començant per ERC– li costa admetre que representa només la meitat de Catalunya i que si no pacta res amb l’altra meitat, serà molt difícil arribar a un compromís acceptable per a la gran majoria. I imposar-se en una Europa en què un dels pocs principis indiscutits és el respecte a les normes de l’Estat de dret. Segons l’última enquesta del CEO de la Generalitat només el 41% dels catalans (contra el 52%) són avui partidaris de la independència. És lògic i legítim que l’independentisme aspiri a una gran majoria. Però aquesta majoria avui no existeix i ERC ha reconegut que no s’aconseguirà de la nit al dia i que la unilateralitat és impossible perquè d’aquest 41% només l’11% –contra el 28%– són partidaris de la via unilateral. ERC, per una lectura atenta de la realitat europea i dels mateixos resultats electorals, ha conclòs que la negociació és obligada. Però encara no admet que l’aspiració de la meitat de Catalunya és molt rellevant, però no és la voluntat indiscutible de Catalunya. Per això retarda la convocatòria de la taula de diàleg entre catalans que fins i tot Torra va convocar una vegada. I al no reconèixer que les dues meitats de Catalunya tenen els mateixos drets, fomenta indirectament les pretensions maximalistes de l’unilateralisme. D’altra banda, la presència –satisfeta– de consellers de JxC en una manifestació en què es va atacar el Govern els deixa tots en una situació molesta. ¿És possible estar alhora al Govern i aclamar els que demanen que dimiteixi? Potser sí, perquè Jordi Turull, secretari general de Junts, que no és Laura Borràs, no vol trencar el Govern, tot i que sí erosionar ERC de cara a les municipals. Però el debat de política general al Parlament de finals de mes obligarà Aragonès i Turull a equilibris molt confusos. I la confusió engreixa el populisme de pescadors d’aigües tèrboles que desgraciadament prospera en alguns països europeus. Suècia n’és l’exemple de diumenge passat. Itàlia podria ser-ho abans de final de mes.

¿El carrer contra el vot?

Les grans manifestacions compten; la legitimitat ve del Parlament

El més llegit