Els diners, com la llengua, són el resultat de l’activitat complexa dels éssers humans. Són béns comuns, en fi, però estan mal repartits. Tan aviat hi ha gent que no és capaç d’arribar a final de mes com n’hi ha que no és capaç d’arribar al final d’una frase. Hi ha gent que tira de la targeta de crèdit per fer front a un pagament imprevist i n’hi ha que es defensa de la vida amb frases fetes per les quals els cobren, però, uns interessos ideològics altíssims. Hi ha un control dels diners com hi ha un control de la sintaxi. Si dominéssim l’art de col·locar les paraules exactes al lloc adequat, ens traurien menys els fetges. Però no ens expressem: ens expressen. Una de les grans troballes comercials dels últims temps és el sintagma «bé aspiracional». ¿Quina classe d’idiota no aspiraria a assolir un bé aspiracional?