El meu amic és un periodista de raça. Jove encara, però ja bregat en projectes que han deixat empremta i amb el perfil d’explicador d’històries que a mi més em convenç d’aquest ofici. No creu que estigui cridat a convertir-se en guru de res, ni a salvar el món, ni a rescatar els catalans de les empentes d’una imaginària dictadura. Per això ha sigut un dels molts que ho ha passat malament quan ha sentit al clatell l’alè de l’independentisme més feréstec. El problema no és gairebé mai de les idees, sinó gairebé sempre de les persones. L’altre dia em va trucar fet un basilisc, després de llegir l’article de Pilar Rahola a EL PERIÓDICO, en el qual ella lamentava que ens hàgim convertit en «persones-anunci, en simples etiquetes que ens defineixen sense matisos, ni complexitats, habitants de departaments estancs sense vasos comunicants. Vivim una realitat polaritzada que ens impedeix teixir complicitats....». «¡Quanta hipocresia! –em va etzibar, indignat, el meu amic–. Fa anys que aquesta dona insulta, divideix, i ara parla de bastir ponts».