¡Ai, quins temps!

La seva filla suggeria vendre-les per Wallapop. S’hi ha negat, és clar. I ha tornat a guardar-les a l’armari. Al fons. Si n’hagués d’escollir una, seria la samarreta groga. I no perquè li agradi el color, li queda fatal. Però aquell any, el 2014, van anar a la Diada amb els seus fills i el grup d’amics. Es van trobar amb uns quants coneguts. Fins i tot aquella companya de l’escola que feia dècades que no veia. ¡Ai, quins temps! Ha plogut molt des d’aleshores. La seva filla ja no és una adolescent i el noi és més alt que el seu pare. Cap d’ells hi anirà aquest any. És millor deixar dormir els bons records. No és tristesa el que sent, més aviat certa enyorança. Com quan revisa fotos antigues. Les dels campaments, les trenes, la camisa de quadros i les misses a la muntanya. Tot es barreja en el record. La teologia de l’alliberament i «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». I les cançons. ¡Ai, quins temps! En realitat, no havia tornat a pensar en aquests càntics fins que va començar tot. És curiosa, la ment; de vegades provoca estranyes associacions. Un cop l’hi va dir a un company de feina i s’ho va prendre fatal: les cançons del procés li recordaven les de les misses de la seva joventut. Optimisme, esperança, comunió i fe. A ella no li desagradava la comparació. La feia sentir-se segura, acompanyada, fins i tot agradablement exaltada. Però al seu company no li va fer ni mica de gràcia. És que ell és independentista dels de sempre. Bé, no és que ella no ho fos. És que mai hi havia pensat seriosament. La política... Ni fu ni fa, tot i que llavors sí que va començar a interessar-li. ¡Ai, quins temps! Cada dissabte, després de sopar, seien davant el televisor i es capbussaven en la litúrgia independentista. Exaltació i sacrifici. Com les misses de quan era joveneta, només que aquesta no era ecumènica. Els insults volaven. El pitjor era ser titllat d’espanyolista: la traïció total. Hi va haver dies que s’anava a adormir amb malestar. Tants crits. Però també es trobava reconfortada. Aquesta sensació de formar part del grup dels bons, dels escollits. Sona una mica simple, però ho sentia així. Un poble ambiciós, capacitat, engrandit per les seves ànsies de llibertat. Tot era tan... èpic. Allà, al sofà, menjant crispetes, se sentia especial. Ara han suprimit el programa de la tele. Però ja no el troba a faltar. Amb la pandèmia es van aficionar a les sèries. ¡Ai, quins temps! Amb prou feines ha volgut llegir res de les desavinences d’aquest any per la Diada. Li deixen mal gust de boca. L’acritud de les coses espatllades. A veure, tampoc vol dramatitzar. Per això ja està el seu company de feina. El pobre ho porta fatal. Se sent estafat. Ella no hi pensa gaire. Les coses no van sortir bé. De vegades passa. Però, ai, aquelles Diades multitudinàries. I que preciós es veia des de l’aire. Potser no van fer història, però han format part de la seva història. Ella hi va ser. ¡Ai, quins temps!

El més llegit