Xoc Aragonès-ANC

L’independentisme va créixer amb força després de la sentència del Constitucional del 2010, que va retallar l’Estatut del 2006. I el seu moment de glòria ha sigut sempre la gran manifestació unitària de cada 11-S, convocada per l’ANC, entitat militant però no partidista i aclamada per tot el sobiranisme. La Diada es va convertir en la festa major de la Catalunya independentista. Però aquest any ha sortit a la llum la creixent divisió del moviment. En la convocatòria, l’ANC acusa els partits de girar cap a l’autonomisme (pecat) i deslegitima la taula de diàleg amb el Govern de Madrid impulsada per ERC. I el president Pere Aragonès, i la cúpula d’ERC, han decidit no participar perquè creuen que s’ataca qui és, després de les eleccions del 2021, el primer partit independentista. Els èxits independentistes existeixen i a més continuen tenint majoria parlamentària. Però també ha patit derrotes. La primera en les eleccions plebiscitàries del 2015, convocades com a referèndum i en què la llista unitària (CDC, ERC i Lluís Llach) es va quedar en el 39,59% dels vots. Sumant-hi la CUP, van arribar al 47,8%. Una clatellada que va quedar emmascarada perquè van conservar la majoria parlamentària. La segona va ser la de la declaració unilateral del 2017. El Govern Rajoy va recórrer a l’article 155, va suspendre l’autonomia i va convocar eleccions. El president Puigdemont va fugir a Bèlgica i el vicepresident Junqueras i altres dirigents van ser processats i empresonats pel jutge Llarena, instructor del Suprem. Hi va haver protestes sonades, però no rebel·lió. Els catalans van anar a votar i l’independentisme va repetir majoria parlamentària. Van salvar els mobles. Però les derrotes divideixen. El 2015, van prometre la independència en 18 mesos i ja han passat uns quants anys. Potser per això la impacient ANC es regira contra ERC i contra JxCat (menys). Però la ruptura principal és la dels dos socis del Govern. ERC ha pres nota del que va passar i aposta per pactar amb l’Estat un referèndum, mentre que JxCat jura fidelitat al referèndum del 2017 i vol continuar desafiant l’Estat. Però, ¿com? A JxCat hi ha ‘realistes’, que no defugen pactes puntuals amb Madrid (el vicepresident Puigneró sobre l’aeroport), i radicals, a l’estil Laura Borràs, que exigeixen el repte continu a Espanya, tot i que sigui de forma més teatral que efectiva. I JxCat està una mica paralitzat perquè el seu secretari general, Jordi Turull, home de l’aparell, vol la unitat interna i tem que els lauristes s’escindeixin i facin una llista d’independentistes autèntics amb l’ANC. I després hi ha la CUP, que sempre cavalca sola i aspira a la revolució social. L’independentisme pateix una gran divergència interna. I Pere Aragonès i Oriol Junqueras han decidit parlar una mica més clar i trencar tabús. Així ERC, malgrat que sap les sorolloses crítiques que tindrà, s’ha separat de l’ANC a l’anunciar que no anirà a la manifestació. I Aragonès ha dit que aquest any la taula de diàleg només negociarà la desjudicialització, una amnistia parcial per als independentistes que encara han d’afrontar judicis. I que el referèndum només es podrà abordar el 2024, perquè el 2023 és any electoral a Espanya. ¿Per què ERC planta cara al maximalisme, malgrat saber que seran acusats de poc menys que traïció? Per l’ANC. I per JxCat, que no vol trencar el Govern, però sí desqualificar els republicans. ERC ha sabut sintonitzar amb els sentiments de les bases nacionalistes que, segons les enquestes, s’estan movent. Només el 41% dels catalans –i baixant– volen avui la independència, segons l’última enquesta de la Generalitat. I, més decisiu, aquest 41% es parteix entre aquells que volen una separació pactada (28%) i aquells que encara creuen en la via unilateral (11%). Els del pacte es troben entre els votants d’ERC (59% contra 14%) i guanyen entre els de Junts (43% contra 37%), i fins i tot entre els de la CUP (54% contra 32%). I en l’última enquesta de la Generalitat, el PSC puja més que ERC mentre que Junts perd força. Amb aquestes dades, ERC creu que les seves bases estan madures per assumir alhora un programa màxim de futur (la independència) i un altre de mínim: governar Catalunya sense traumes i negociar amb les forces progressistes de l’Estat. Així estem.

Xoc Aragonès-ANC

ERC planta cara perquè, segons les enquestes de la Generalitat, només un 11% dels catalans vol una independència no pactada

El més llegit