La paleta del pintor

Aquest estiu va morir a la meva terra natal un amic pintor. A l’homenatge que li van rendir dies després, jo vaig portar una paleta seva emmarcada, un regal d’ell, i la vaig posar sobre la taula, en vista de tots. Era la meva manera de dir que el Sendo no estava mort, perquè la seva ànima, que era la paleta, era allà amb nosaltres. La paleta del meu amic Sendo és una de les moltes que atresoro, totes pertanyents a amics pintors. La primera que vaig emmarcar va ser una d’Emiliano Ramos, company de pis al Madrid de la nostra joventut bohèmia que va morir prematurament deixant una obra escassa però valoradíssima pels qui la coneixen. En la meva visita al seu últim estudi, a Nerja, on va viure els seus últims mesos de cara al mar, la Marta, la seva vídua, ens va dir a l’amic que m’acompanyava i a mi que agaféssim l’obra de l’Emiliano que preferíssim. Era un oferiment molt generós, massa per acceptar-lo. Això sí, a canvi jo li vaig demanar una paleta de les que estaven tirades per terra, a més d’un pinzell utilitzat. Quan vaig tornar a Madrid els vaig emmarcar junts en una espècie de caixa amb vidre i a partir d’allà vaig començar a col·leccionar paletes d’altres pintors amics, convençut que són els seus quadros més representatius perquè són els que pinten sense ser-ne conscients. A la paleta d’un pintor hi ha la pinzellada, la gamma de colors, el traç pàl·lid o contundent que es repetirà després en el quadro que pinta l’artista, de manera més artificial. Perquè un quadro es pinta voluntàriament, mentre que la paleta es menysprea com un objecte inservible després d’utilitzar-lo, tot i que n’és el més representatiu. En la vida de totes les persones solem fixar-nos en el més superflu, que és el que salta a la vista i que la persona en qüestió controla i decideix mostrar-nos, mentre que el veritablement significatiu és el que passa més desapercebut, a menys que es faci l’exercici de fixar-s’hi. Habitualment, les coses transcendentals són les que amb prou feines veiem, encegats els nostres sentits per l’aparença, que és aquest trompe-l’oeil que interposem entre nosaltres i els altres. Fixar-se en els detalls, en els gestos, en les paraules que passen inadvertides, en la manera de mirar, en lloc d’allò més obvi: el que diu l’altra persona, com vesteix, com es comporta, com parla, com es dirigeix a nosaltres, aporta molt més coneixement del nostre interlocutor que tot el seu discurs. Com passa amb les paletes dels pintors, la veritable personalitat d’algú ens la mostra allò impensat, no allò racionalitzat que busca un efecte concret, normalment causar una impressió positiva en l’altre. Des que vaig començar a col·leccionar paletes d’amics pintors (no gaires: tampoc tinc tants amics pintors, ni tan sols amics en general) he entès, per això, millor la seva pintura, fins i tot la seva personalitat, que és més present en aquestes paletes que en els seus quadros, encara que ells no se n’adonin. Fins i tot he après a mirar millor els paisatges, buscant-hi el seu esperit més que la seva superfície i els seus accidents. Al final, l’ànima de la terra i de la vida està impresa en els nostres ulls i som nosaltres els que la dibuixem al mirar el món com els pintors al netejar els pinzells a les seves paletes. Que és el que fa aquest gran pintor que cada capvespre neteja els seus contra el cel, convertint la vida i el món en una il·lusió, aquesta il·lusió que desapareix quan la nit els cau a sobre però que continua bategant en el nostre esperit fins que nosaltres també ens adormim.

El més llegit