11-S: esbravar-se una vegada a l’any

No hi ha gestes sense entusiasme. Per fer front a tan enorme repte són essencials la confiança, el coratge, la determinació i, encara més, l’entusiasme. Però vet aquí que d’aquest entusiasme de fa cinc anys no en queda ni una gota. Tots els independentistes, tots, per barallats que estiguin, per molt que s’insultin i per estúpids que es trobin els uns als altres, tenen una cosa en comú: l’antic entusiasme és ara una llimona espremuda, pansida, abandonada, resseca. Hi ha un altre requisit imprescindible, una vegada reunits els essencials en tota gran i difícil empresa: el lideratge. Sense lideratge, ‘tururut’. Doncs bé, ni el menys desproveït d’entusiasme entre els manifestants ha de ser capaç de contradir la següent afirmació. A hores d’ara, l’independentisme, ja sigui de moviment, ja de partit, d’associació o fins i tot de secta, no només pateix una formidable caiguda de líders, sinó que no disposa ni tan sols d’aspirants a líders. Que un líder, o algú disposat a erigir-se en tal, és algú que fa algun pas en alguna direcció en espera que d’altres el segueixin, i que en efecte el segueixin. Doncs bé, la pregunta de tots els independentistes, vagin o no vagin a la gran manifestació, és la que segueix: ¿algú fa un pas? La resposta és òbvia. No hi ha entusiasme sinó decepció, per no dir desesperació. No hi ha líders sinó antilíders en disputa contra líders. Carles Puigdemont, que ja no pensa a tornar per fer efectiva la DUI. Quim Torra, que va entrar i va sortir d’estranquis, i només buscava una escapatòria personal no del tot indigna però sota la presidència del qual es van perdre els famosos 700.000 vots. Laura Borràs, que està encantada fent posat d’icona, immòbil sobre el pedestal, i es guardarà molt de demostrar, que no de proclamar, que fa alguna cosa per aproximar l’objectiu. Tampoc existeixen, vistos els múltiples i reiterats fracassos, assumpció de responsabilitats sinó acusacions de culpabilitat. Diuen que la manifestació és contra els partits, especialment contra Esquerra. Constatació comprovable amb les declaracions de la presidenta de l’ANC: «Si és necessari, passarem per sobre dels partits». Només li falta afegir que si fa falta pujarem les vuit cimeres de 8.000 metres amb ‘espardenyes de set betes’. Des de l’altre costat tampoc es queden curts: «La pèrdua dels 700.000 vots es deu a la intransigència de l’ANC i els seus afins». Més amb els denunciadors que amb els denunciats, o més o menys contra els que cobren de l’erari públic per no tirar endavant, els centenars de milers que es manifestaran tan sols aspiren a llançar un missatge de persistència. Som allà. Perseverem tot i que defallim. És igual que les escasses energies acumulades durant l’any es dissipin, totes, amb un acte que dura unes hores. Folgats estem. Total, tenim tot altre any per tornar a omplir el dipòsit i després buidar-lo el pròxim 11-S reiterant el propòsit. En absència, per descomptat, de qualsevol proposta operativa. La descripció del marc emocional i mental d’aquest 11-S no admet gaire discrepància. Passem doncs al marc polític. A més de govern, els dos principals partits de l’independentisme comparteixen l’al·lèrgia a la veritat. Esquerra, volent fer creure que el diàleg és, no imprescindible, que ho és, sinó productiu, quan tothom sap que no hi haurà resolució acordada en el conflicte. Junts s’instal·la en semblant fal·làcia quan diu que empeny el soci gran a preparar l’embat. No hi haurà embat, si per embat s’entén intent d’assalt a la independència. Ni embat ni solució. La Generalitat és una superdiputació i punt. Ens quedarem com estàvem. Donada la magnitud de la derrota, no és tan greu com després de les del XVII, XVIII i XX. I ens quedarem com estem mentre tots no demanin perdó per haver contribuït com ningú a la capitulació, o mentre no admetin almenys que a la tardor del 17 no van ensopegar de manera passatgera sinó que van caure ignominiosament. No ho farà cap d’ells ni cap dels nous. Aragonès posa de manifest que l’ANC no és res, o almenys que cap iniciativa està a les seves mans. Cert. Però tampoc en les del president. Ni en la dels seus socis. La diferència, que els manifestants s’alleujaven i els altres ja estan més que folgats.

El més llegit