Sona a tòpic. Amb Isabel II mor una època. Però sí. La coneixem gairebé millor que a la reina d’Espanya. O que a la reina emèrita. Bàsicament, gràcies a la ficció. I a les revistes del cor, que són el periodisme més pròxim a la literatura imaginativa. La veiem despatxant amb Churchill. La sabem freda com un glaçó. La recordem fent-se humana per evitar que lady Di li arrabassés el tron en el cor dels britànics. L’hem vist passar de passejar entronitzada per la Commonwealth a ser l’última de la fila en les reunions de caps d’Estat de la UE. L’hem vist patir pels excessos dels seus fills i protegir els seus nets d’ells mateixos i els seus pares. Una reina que no ha governat, tot i que no l’obligui a fer-ho cap constitució escrita. Una reina que, com Maggie Smith a ‘Downton Abbey’, ha sabut compassar el progrés i la tradició, mantenint sempre el punt mitjà que no han tingut, per exemple, a Xile.