Després de perdre aquest dilluns contra el nord-americà Frances Tiafoe (26è del món, 24 anys) a vuitens del US Open, Rafa Nadal (número 3 del món, 36 anys) va afirmar: «Necessito tornar a casa. Tinc coses molt més importants que el tennis per atendre», fent referència a l’embaràs en l’últim trimestre de la seva dona, Mery Perelló, hospitalitzada des de fa més de dues setmanes en una clínica privada de Palma. En la sincera justificació de l’esportista en relació amb el seu mal joc («havia de fer un esforç aquí, i l’he fet; no ha sortit com m’hauria agradat») importa què va dir i com ho va dir, però, sobretot, quan ho va dir. I el quan és després de la derrota a la pista, no abans, en la victòria. No després de derrotar diumenge Richard Gasquet, per exemple, o fa una setmana Fabio Fognini. La competició al més alt nivell exigeix una dosi d’entrega i una organització de les prioritats difícils de digerir per als profans. Nadal, que esgota una carrera aclaparadora que l’ha obligat a fer sacrificis igualment penosos, ha comprès a les males, com va escriure Kundera, que la vida està en una altra banda. L’entrenador del Barça de bàsquet, Sarunas Jasikevicius, va donar una petita lliçó magistral sobre això el 2017, que es va viralitzar per inusual en el masclista entorn de l’esport. Com a tècnic en aquell moment de l’equip Zalgiris Kaunas, de Lituània, va ser qüestionat per un periodista per l’absència del jugador Augusto Lima del partit, una semifinal de la lliga d’aquest país, perquè havia sigut pare dos dies abans. «¿Què en penso? Jo vaig deixar que se n’anés. ¿Tens fills? Quan siguis pare entendràs què és el més important en la vida. Ni títols ni res. Creu-me. Augusto Lima ara mateix emocionalment és al cel, i soc feliç per ell».