Regne Unit, ‘fin de siècle’

L’any 2022 s’està convertint en un d’aquells anys en què tot passa. Gairebé amb tota seguretat serà recordat per inaugurar la fi d’una era i el començament d’una altra. La desaparició de figures com Gorbatxov i Isabel II així ens ho recorden. Es tanca així un període en què el món s’articulava sobre un ordre liberal multilateral, dividit durant la Guerra Freda, que va viure un període de globalització feliç del qual ha despertat ara bruscament i al qual sembla complicat que es pugui tornar. Aquests dies dues Elizabeths estan omplint les portades dels diaris. La primera, la reina més longeva que ha tingut el Regne Unit i, probablement, el món i la persona que més estabilitat proporcionava a un país que des de fa anys es descompon per moments. La segona, és la nova i flamant primera ministra Elizabeth Truss, la tercera dona a accedir al càrrec, la primera a prendre possessió a les terres escoceses de Balmoral, la quarta mandatària ‘tory’ en tot just set anys, l’única que comparteix nom amb la monarca i l’última dels primers ministres, un total de 15, nomenats per Isabel II en un dels regnats mes longeus de la història. Però, també, part de la classe política que ha sumit el Regne Unit en la incertesa durant els últims anys. Inspirada per la seva admirada Margaret Thatcher, ha aconseguit vèncer en una renyida disputa interna Rishi Sunak, el favorit dels diputats ‘tories’. Tanmateix, el cert és que, anècdotes a part, Truss, igual com els altres tres primers ministres que l’han precedit durant els últims anys (Cameron, May i Johnson) gairebé amb tota certesa no donarà respostes a la crisi institucional, política, econòmica i territorial per la qual travessa el Regne Unit, de la qual no remunta des de fa més de deu anys i que ara es veu agreujada com a conseqüència dels efectes econòmics de la guerra a Ucraïna i que aboca un partit ‘tory’ sense recursos ni en els seus lideratges ni en els seus discursos a adoptar posicions sens dubte populistes. Així, apel·len a un temps passat que consideren millor, quan el Regne Unit presumia de gran potència global, uns temps que, malgrat l’impuls que intenten donar-li des del partit conservador, no tornaran, però així ho fan creure a una bona part de la societat britànica perjudicada per les polítiques neoliberals dels vuitanta, que van reduir a cendres les classes mitjanes britàniques com molt bé narra Owen Jones en el seu ja clàssic Chavs. Truss té sobre la taula qüestions peremptòries que no es resolen posant-se el mític vestit blau de Thatcher i que, en bona mesura, es deriven del Brexit i d’un context internacional complicat. Així, haurà de lidiar amb una de les crisis més importants del país amb una inflació disparada i en risc de recessió, com a conseqüència del Brexit, del qual ara es comencen a sentir els seus veritables efectes. Per si això no fos suficient, també haurà de gestionar una profunda crisi territorial que es lliura en dos fronts, la potencial reunificació irlandesa i la independència escocesa. I a més, queda obert el front amb Brussel·les que mira bocabadada davant determinats discursos procedents de Londres. En aquestes circumstàncies ens trobem amb la paradoxa que Truss ha arribat al poder gràcies a un discurs neothatcherià i possibilista que advocava per la supressió d’impostos i altres mesures neoliberals de manual, i, tanmateix, la seva primera mesura com a primera ministra ha sigut el llançament d’un pla de 115.000 milions per congelar la factura del gas i de la llum als ciutadans britànics. A hores d’ara, el neoliberalisme ja no l’apliquen ni els més neoliberals. La mort de la reina Isabel tanca un cicle en la història del Regne Unit. Un país arrasat pels efectes del Brexit, cada vegada amb un rumb més erràtic que no deixa d’escopir líders que només tenen per objectiu polític arribar el poder costi el que costi, i Elizabeth Truss és la més fidel representant d’aquest model.

El més llegit