De vegades, amb determinats artistes, ens passa el mateix que a sant Pau quan va caure del cavall. Ho veiem tot diferent, després d’una il·luminació. Vivíem subjugats per una obsessió i, de sobte, ens encega una llum que ens fa veure la realitat d’una altra manera. Des d’aleshores, una vegada recuperats de l’ensurt, tot el que consideràvem excels, poètic, magnífic, innovador i fascinant se’ns torna banal, trist i prosaic i repetit. A mi em va passar amb Jaume Plensa, després de veure un documental sobre la seva obra i els seus projectes. No puc renegar del que vaig escriure en la subjugació, però ara soc incapaç de l’elogi. Em decanto cap al blasme i el vituperi, que són característics de la fe del convers. Amb això vull dir que potser llavors no era tan bo com pensava ni ara és tan execrable, la seva obra, com em sembla.