Xile, constituent fallida

Fa anys, quan era becari d’un centre d’investigació de ciències socials i polítiques, a l’entrar al despatx del director sempre hi veia un paperet enganxat amb una xinxeta en el qual hi havia un arbre lògic que començava dient: «Si una cosa funciona, no la toquis». I continuava: «¿l’has tocat? ¿Pots donar la culpa a algú?». Això és el que em va passar pel cap quan, dilluns 5 de setembre a la matinada, vaig veure els primers resultats del referèndum sobre el projecte de constitució a Xile. No vull dir que la constitució vigent m’agradés. Al contrari. De tota manera, es pot assenyalar sense pudor que la llei fonamental impulsada pel pinochetisme l’any 1980 ha sigut, durant dècades, funcional per als grans grups de poder i per a un notable sector de la societat. És cert que des de fa uns anys el text començava a donar mostres d’inoperància, a causa de la seva concepció neoliberal i els enclavaments autoritaris que hi pervivien, però funcionar, funcionava. Va ser el malestar social acumulat durant dècades de mercantilitzar drets –que es va exacerbar amb la pandèmia de la covid-19– el que va portar el president Piñera a obrir el ‘meló constitucional’. Davant la impossibilitat de donar resposta a les múltiples demandes del carrer, el mandatari conservador va fer un pas cap endavant i va preguntar a la ciutadania si volia canviar de constitució, i el 78% del sufragi va dir que sí. Per a això es va triar una Convenció constituent que va generar entusiasme, però que va acabar sent molt poc representativa de la societat xilena. Per començar, la Convenció constituent gairebé no tenia representants partidaris, ja que molts dels convencionals provenien dels moviments ciutadans, de l’activisme o de l’acadèmia, a més de comptar amb un petit –però sòlid– grup de membres de pobles originaris. La dreta, contràriament, tenia poc pes malgrat que –com ja se sap– el conservadorisme sempre ha sigut molt present en la societat xilena. Amb aquest format, i amb molt poc finançament per desenvolupar les tasques, la Convenció va acabar formulant un text molt innovador –amb especial menció al caràcter plurinacional de la societat xilena, a l’ecologia i a certs drets socials i econòmics–, però poc consensuat. Només Boric i la seva base electoral més fidel, i Bachelet com a figura d’’auctoritas’, van recolzar fermament la ‘nova’ constitució. Contràriament, els grans grups mediàtics, econòmics, corporatius, la majoria de partits establerts (des del centre fins a l’extrema dreta), les esglésies evangèliques i una part del catolicisme van fer una sorollosa campanya per rebutjar el text. Per a fer-ho no es va estalviar cap recurs, alhora que es van generar milers de ‘fake news’ que deien coses tan forassenyades com que la nova constitució era comunista, que dissoldria la unitat del país a favor de pobles indígenes i que es crearia un règim feminista. Mentrestant, el col·lectiu que va fer campanya per ‘l’aprovo’ no va tenir la capacitat d’elaborar un missatge simple i convincent de les virtuts del ‘nou’ projecte constitucional. És a dir, els emprenedors no van tenir la capacitat, l’enginy ni –molt menys– els recursos per fer front als seus adversaris. De tot el que s’exposa deriva el contundent resultat del 61,86% de vots en contra davant del 38,14% a favor. Un veredicte que va ser homogeni en gairebé la totalitat del territori nacional, on només en 8 comunes de les més de 336 en què es divideix electoralment el país va guanyar el sí. Alhora, alguns dels meus col·legues xilens m’han assenyalat que en un país extractivista és difícil constitucionalitzar els drets de la natura. Cosa a què afegien que el pes del racisme i el colonialisme encara és massa fort per pensar un país plurinacional, multicultural i amb pobles originaris amb autonomia en els seus territoris. Davant l’exposat, i a uns dies d’haver celebrat el referèndum, crec que és un èxit que el 38,14% de la societat xilena votés a favor d’un text tan atrevit i rupturista. Tanmateix, avui els temes són d’altres. En destaco tres. El primer és com el resultat afectarà el nou Govern, que va apostar de manera clara i decidida a favor de la nova constitució, i a la qual va vincular part del seu programa. El segon és qui capitalitzarà el vot de rebuig, sabent que els diversos sectors del centre i la dreta voldran vertebrar aquest electorat a partir d’un projecte conservador. I el tercer és com es pot continuar amb el procés constitucional, partint de l’existència de dues majories contràries, una a la constitució vigent, i una altra al projecte presentat a referèndum diumenge passat. Sobre el tercer tema, d’entrada, Boric va convocar els partits i les dues cambres per donar continuïtat al procés. Un procés, sens dubte, més institucional, convencional i amb el suport d’experts. Ningú sap encara què passarà, però aquest repte és un dels múltiples que –fa mig any– vaig assenyalar en un l’article titulat «Els mil reptes de Boric».

Xile, constituent fallida

Només Boric i la seva base electoral més fidel van recolzar la ‘nova’ constitució. Contràriament, els grans grups mediàtics, econòmics, corporatius, la majoria de partits i les esglésies van fer una sorollosa campanya per rebutjar el text

El més llegit