Meigas en el Senat

Es presentava com si la sessió del Senat fos un acte de generositat del president del Govern. Una oportunitat donada al cap de l’oposició per anar més enllà del que diuen les enquestes, confirmant-les o només deixant-les en la proactivitat demoscòpica, voluntarisme a què estem acostumats a la campanya d’atermenament de l’actual Govern de coalició. En un escenari tan solemne com el Senat, assemblea de patricis o de persones greus i respectables, segons el diccionari de la RAE. No ha sigut així, ni Alberto Núñez Feijóo ha anat més enllà de les enquestes ni el Senat ha mostrat gravetat, més aviat un lloc sorollós on el seu president ha hagut de cridar l’atenció a un membre de la seva taula, Rafael Hernando, capitost de l’aldarull. Pedro Sánchez va començar institucional, didàctic i fins i tot empàtic. Sap que ha d’inspirar optimisme, esperança i desterrar la por, arma principal de la seva oposició. Seguint la seva pròpia estela després de l’Estat de la Nació, vol mostrar proximitat als interessos dels que més ho necessiten, als quals ha promès una economia més responsable, amb fortaleses reconegudes dins i fora d’Espanya. Ingenu amb la guerra i les seves causes. Ingenu perquè ell sap, se sabia, que la guerra d’Ucraïna és híbrida i Rússia desplegaria tot el seu poder energètic, i a l’hivern, és el costum. Allò dels iots no funcionaria. Núñez Feijóo no ha aprofitat l’ortopèdia del Senat a la seva coixesa institucional. El seu repertori ha contingut el millor de l’estratègia última del PP contra el Govern de coalició. No ha faltat Bildu, els independentistes, Podem, ni centrar la seva pressió en la nerviosera que l’«emergència demoscòpica», va dir, representa per a Pedro Sánchez. La desestabilització del Govern està a la seva agenda i per a això també l’emergència energètica, amb Rússia i Algèria com a eixos, no ha trigat a aparèixer. Al final, descartat un avenç electoral, Feijóo ha proposat la destitució de ministres, la ruptura amb els socis d’investidura i fins i tot de la coalició de govern, proposant no se sap si un Govern de concentració o una altra cosa. Sense considerar que tal proposta els anul·laria com a oposició i no sembla que ajudi a descompondre definitivament el Govern. L’estabilitat per un i altre costat, un, assegurant-la, un altre, posant-la en qüestió, ha sobrevolat la sessió del Senat. Sánchez s’ha preguntat després de la intervenció de Feijóo, per què no aporten més i ha tret la seva artilleria. Ha arraconat Feijóo al racó del filibusterisme anticonstitucional amb la renovació del CGPJ i Tribunal Constitucional, però també en el de les energètiques, acusant-lo de servir-les; dues de les seves línies de força. Sánchez ha il·lustrat amb molts exemples la insolvència de Feijóo. No feia falta, s’insolventa sol. Entre crits i esvalot, l’esperat debat passa sense pena ni glòria. No sabem si Sánchez deu haver inoculat optimisme però veient l’ocorregut, por, com les meigas, n’hi ha.

El més llegit