Joan Ollé i tots nosaltres

Quan la pandèmia començava a esgotar-se de si mateixa, Juan Eduardo Buenavides, escriptor peruà que va arrelar a Tenerife i després se’n va anar a viure Madrid, escrivint novel·les i impartint classes sobre com fer-les, va voler complimentar Alfredo Bryce Echenique, que era per la ciutat. Llavors va avisar uns amics que són comuns i els que vam ser convocats vam anar arribant amb la puntualitat dels respectius països, un amb la puntualitat xilena, un altre amb la puntualitat igualment peruana, i així successivament. Vaig ser el primer a arribar, però no vaig pujar a la casa perquè sota el plovisqueig del temps indecís, em sembla que estava començant la tardor del 2021, em va sonar al mòbil una trucada que de seguida vaig agafar, ja que era de Joan Ollé, un amic de feia molt temps, amb qui vaig col·laborar perquè ell portés a escena ’La verdad de las mentiras’, un dels grans exponents de Mario Vargas Llosa com assagista. Sobre el Joan, acusat per qui van ser alumnes seves d’haver comès abusos sexuals a l’escola teatral que dirigia a Barcelona, pesava una ja llarga i terrible sospita que per fi s’anava aclarint. Tot i que no del tot, malgrat que seguia havent-hi escletxes de caràcter judicial, que són encara més lleugeres que les sospites que la societat alimenta, el Joan estava certament més alliberat en aquesta comunicació que es produïa, en el meu cas, sota la pluja. Tan alleujat estava, tan esperançat en el futur que s’obria davant seul, un home de 65 anys, un gran professor del teatre, un dramaturg de primera divisió, que ja tenia nous projectes a l’espera que d’altres de més grans vinguessin quan després d’allò que li havia passat vingués per ell un esperat alleujament. Ell volia, em va dir, ajuntar escriptors i periodistes que discutissin sobre el que sabien davant estudiants o professionals que es concentressin setmanalment o en la xarxa o en persona. Volia el meu concurs, segurament perquè jo l’havia ajudat en un altre temps en la tasca d’aixecar (com es diu en el teatre) aquell projecte de Mario Vargas Llosa que després, entre altres, van fer possible a Madrid i Barcelona (i altres capitals) Basilio Baltasar i Sergio Vila-Sanjuán, que ara, per cert, acaba de publicar un llibre sobre l’experiència de ficar en el teatre qui abans va ser autor o aficionat i ara era, com actor a temps complet, un intèrpret que actuava amb la inigualable Aitana Sánchez-Gijón. Aquesta va ser una experiència que ens va fer amics. Ell era un ésser humà formidable; tenia l’alegria de mostrar-se sempre alegre, fins i tot en circumstàncies difícils del desenvolupament d’aquest projecte. Imagino que difícils van ser les seves esgrimes amb la denúncia que va haver de contestar, amb bons advocats, almenys amb un gran advocat, Javier Melero, que a més és un escriptor formidable i una bona persona. En aquest temps de més dificultat davant la vida, vaig tenir amb el Joan algunes converses, en què l’animava a esperar que el futur fos un altre. Però en cap cas sembla després suficient, quan la vida derrapa, la mà a l’espatlla, ja que tots nosaltres, els que estimem, els que volem estimar, hauríem de ser capaços d’anar més lluny en l’afecte, ja que qui pateix mai et diu del tot, no pot dir-ho o no en sap, com necessita aquesta paraula que, en les Escriptures, té una bonica translació, impressionant: «Amb una paraula teva n’hi haurà prou per guarir-me». Qui no ha patit calúmnia, que és hi ha després de la suposició o la denúncia; qui no ha vist empetitir els afectes aliens quan algú et retrata del revés i va amb aquesta melodia perversa cantant una cançó d’odi o maledicència. Joan Ollé va percebre de prop i de lluny aquesta tristesa, ja que una de les grans falles morals de la humanitat és la quantitat de sospita que s’acumula quan ningú s’atreveix a parar qui et ve amb l’afegit de suspicàcia. Ell va viure aquest cavall moral de la malvolença des de dins el seu ofici, se li van anar tancant les portes que van ser la seva vida, i els voltants es va anar fent de filats a què es referia el gran periodista Eugenio Scalfari (m’ho recordava en un missatge directe de Twitter la periodista i professora Chelo Sánchez) quan parlava de l’assalt als límits de la intimitat... Sense que la seva defensa pogués ser del mateix gruix que l’atac, em deia en aquesta trucada, que seria l’última de les nostres vides, que estava disposat a tornar a la batalla teatral, tenia alguns projectes, s’obria a d’altres, i entre aquests volia que es hi hagués la discussió sobre la vida i el periodisme, que m’estava proposant mentre arribava gent a la casa de Benavides, a esperar Bryce Echenique... No va arribar mai, s’havia equivocat d’hora, de data, s’havia equivocat, com el colom d’Alberti... La notícia de la mort de Joan Ollé ens va deixar a tots els que el van conèixer i el van tractar en un estat d’enorme tristesa. La paraula tristesa no és un accident que un es troba al teclat quan vol descriure un estat d’ànim propi, o aliè. És la que més diu d’entre tots els adjectius que té el malestar, ja que el problema moral del nostre temps, de tots els temps, és la tristesa de les persones, com alleujar-lo, com combatre’l, com lluitar-hi quan no és només la justícia el que es dirimeix, sinó la vida. La mort de Joan Ollé té antecedents, com totes les morts, i entre els que precedeixen la seva pròpia mort hi ha, sens dubte, la tristesa. Aquesta és la tristesa amb la seva cara i la seva veu van afrontar la decisió de mostrar alegria quan, per dins, li estava afectant la pitjor notícia de la seva vida, la més notòria, la que el vespre que em va trucar també semblava ser la inauguració d’una altra alegria. De l’última alegria.

El més llegit