Amb l’himne no n’hi ha prou

El Barça té pulmons, Pedri, Busquets, (el sevillà) Gavi, i el Sevilla té un himne que encén la graderia. Però amb l’himne no n’hi ha prou. Lopetegui ha firmat una manera de ser que no garanteix l’èxit: tendeix a culpar l’aire, o a qualsevol, del que li passa, i el que li passa és que ni tan sols aplica el ritme de la música himníca que l’aficionat sevillista coreja amb un entusiasme que aquest cop es va anar diluint com es trenquen «‘las cosas que nadie rompe, pero se rompieron’». Aquestes cometes són un vers de Pablo Neruda, i al·ludeix ara amb autoritat poètica a aquest Sevilla trencat. No va estar trencat ahir a la nit només pels seus defectes, sinó sobretot per les conviccions atacants del Barcelona. Al camp va regnar la teoria (i la pràctica) de Xavi, heretada de Pep Guardiola. El futbol es juga aquí des de la porteria pròpia, de manera que el Barça representa ara un tresor del joc: la jugada total. Ningú està absent d’aquest sortilegi. No hi ha cap futbolista al camp, ni el porter, que no tingui aquesta lliçó ben apresa. Ter Stegen ja no arrisca, però el bon costum de jugar la pilota fins quan està envoltat de rivals és molt més que una ordre: és un estil. Els davanters, fins i tot Dembélé, saben també que el futbol no és la festa que es practica a l’àrea aliena. El perill que sotja a l’àrea pròpia ha de ser combatut pels artillers, així que aquí tenim el genial (i ahir, a més, estúpidament egocèntric en l’ús de les seves oportunitats) Dembélé baixant a buscar remei per a les escomeses sevillistes. Hi ha en aquest Barça (el d’ahir a la nit, el d’aquests dies) l’obligació radical de l’autocrítica, i això fa fiables els seus futbolistes. És clar, aquesta actitud neix de la banda més il·lustre del present futbol barcelonista: el de Xavi és un crit perpetu d’autoritat, de manera que es pot dir que a més dels que són al camp ara juga també aquest noi entrat en anys que va aprendre de grans mestres que el Barça és un estil de joc, una ànima, un pulmó i una exigència: el futbol és música, passió per interpretar-la i, de cara al públic, per gaudir-la. Davant aquesta legió de virtuts el Sevilla va oposar una voluntat que queda curta. La voluntat, ni en el futbol ni en res, és insuficient per acovardir els adversaris, cal una intel·ligència associativa que aquesta vegada almenys no es va percebre en l’equip amb una direcció on s’esllangueix Lopetegui. Al contrari, el Sevilla va deixar que l’entusiasme fos del visitant, i aquesta ha de ser una ferida molt forta en el cor sevillista, l’himne del qual es va anar aigualint com una llàgrima que caigués sense força sobre el Guadalquivir. Unes línies sobre Lewandowski. Una benedicció per al Barça i per als nois que volen aprendre a jugar a futbol. És, com Messi, un futbolista amb música, i això el converteix en un mestre, en un esportista que vol que els vagi bé als altres, que se n’alegra de jugar i que li ha donat al Barça una moral que semblava diluïda fa una mica menys de dos mesos. Lewandowski és un himne en si mateix, una manera de ser, un artista.

El més llegit