Fa uns anys entrava accelerada en un bar de Plentzia corrent rere el meu fill que necessitava un lavabo quan vaig topar amb una cara coneguda. «Apa, què tal, com estàs, ¿tot bé?, me’n vaig corrents, que aquest no s’aguanta...», vaig deixar anar d’una tirada. La cara coneguda va posar tal gest de perplexitat que quan vaig poder processar-ho vaig tornar per identificar Ana Blanco, que feia un vi amb amics. «Jo, perdona, pensava que et coneixia. I et conec, però tu a mi no... No t’interrompo més», vaig explicar atropellada. «Tranquil·la», em va dir ella amb el somriure de circumstàncies d’«hem tingut un problema amb aquesta connexió, mirarem de recuperar-la de seguida» i va seguir amb les seves coses.