Bicicletes sí, dutxes també

La primera vegada que vaig veure la gent anar a la feina amb bicicleta va ser a Nova York, a mitjans dels anys 90. Recordo que una persona de la redacció arribava a la seu del ‘Financial Times’, llavors al carrer 60, entre la Cinquena Avinguda i Madison, sempre pedalejant, tret de quan plovia. A l’hivern –quan la sensació tèrmica podia arribar als 20 graus sota zero– tenia mèrit; però més mèrit tenia a ple estiu per als seus companys de taula de feina, on la sensació tèrmica podia arribar als 40 graus per culpa de la xafogor. A la redacció no hi havia dutxes. Tot té el seu preu. Més ara, en temps de transició energètica i canvi climàtic, amb debats sobre gasos i petrolis, estupefactes per la resurrecció de la inflació que ha posat el preu de la fruita pels núvols, veient l’encariment del lloguer de la vivenda a causa de legislacions intervencionistes i amb el desenvolupament de nous models de mobilitat a les ciutats. No hi ha res com plantejar-se com a objectiu una utopia com aquesta: ciutats sense gairebé cotxes privats, transport públic no contaminant, illes de vegetació i parcs infantils construïts amb fusta sostenible en els encreuaments dels principals carrers i avingudes, zero tolerància contra els qui embruten i vandalitzen l’espai públic, edificis que autogeneren la seva pròpia energia a través de plaques solars o molinets de vent, i ciutadans alegres i sans que van i tornen de la feina –per a aquells dies que decideixen voluntàriament no teletreballar– en patinet, patins, monopatí, bicicleta o caminant. Si a això, li sumem l’obligatorietat en aquests mateixos llocs de feina de tenir vestidors i dutxes per facilitar el bon ambient i efluvis laborals, la utopia s’assoliria plenament. Molt de pressa, amb un excés d’imaginació per bandera, les comunitats autònomes s’uneixen a les demandes del Govern central en els seus plantejaments per estalviar energia i buscar l’excusa perfecta per millorar el nostre estil de vida. Europa és la nostra guia. Si el novembre del 2009, el president Zapatero es va inventar el Pla Espanyol per a l’Estímul de l’Economia i l’Ocupació per pal·liar la crisi financera que ja teníem a sobre; el president Sánchez ja té el seu pla E, aquesta vegada per Energia. El pla E de Zapatero va fracassar perquè es va acabar convertint en un micromaquillatge local i curtterminista en mans dels ajuntaments, molts dels quals van oferir contractes dubtosos a proveïdors clientelars, segons va denunciar el Tribunal de Comptes. Allò va ser el passat. Cal esperar que serveixi d’exemple. Que aquesta vegada la transparència en l’adjudicació i execució de l’ambiciós pla Sánchez sigui total. Caldrà construir, evidentment, més carrils bici ara que anar amb bicicleta per la ciutat ja serà una política estratègica dels nostres governs; caldrà canviar les instal·lacions elèctriques de moltes de les nostres ciutats –incloent-hi bombetes de la il·luminació pública– i de començar a instal·lar plaques solars i de sistemes d’estalvi automàtics. Qui sap: potser també caldrà subvencionar la instal·lació de xemeneies i demanar la tornada als fogons a les cuines en lloc de la vitroceràmica. Atenció, doncs, al renascut negoci dels llumins i dels encenedors. Per a moltes empreses, benvingudes siguin les seves idees verdes i projectes sostenibles, la transició energètica serà una festa. Llàstima que, de moment, no hi hagi cap resolució governamental per muntar dutxes a la feina.

Bicicletes sí, dutxes també

El pla E de Zapatero es va acabar convertint en un micromaquillatge en mans dels ajuntaments, molts dels quals van oferir contractes dubtosos. Que aquesta vegada la transparència en l’adjudicació i execució de l’ambiciós pla Sánchez sigui total

El més llegit