Les auditories guaridores de JxCat

Hi ha dos termes que per la seva contemporaneïtat estan més de moda que la resta: protocol i auditoria. Curiosament, en aquest món on tot sembla més llibertari que abans, on passar de tot és el que mola, es colen al nostre vocabulari més habitual i quotidià dues paraules que marquen control i criteri. Set accepcions té el terme ‘protocol’ en el DIEC. Em quedo amb «conjunt de regles» establertes per norma. Aquesta norma pot estar dirigida sobre relacions, comportaments, però en definitiva són les regles establertes tant en un acte públic com en una actuació davant, per exemple, una pandèmia. ‘Auditoria’ també té més d’una referència. En concret dues, i en recullo una: «Examen de la situació econòmica d’una societat [...] a fi de donar-ne a conèixer l’estat patrimonial». La seva definició també està relacionada amb l’ordre del control. ¿Fins a quin punt la utilització de les dues paraules són expressió del seu ús? En política, molt poc. Tanmateix, no hi ha dia en què algun dirigent se’n serveixi per intentar argumentar una cosa difícil de raonar. L’exemple el tenim en Jordi Turull, secretari general de JxCat, que el primer dia de treball va intentar argumentar una situació de política estrambòtica basada en una possible auditoria que el partit ha de realitzar sobre l’operativitat del Govern. Aquest camí no està fixat en la bona governança, ni en l’inici del curs escolar, ni en la gestació del nou Pressupost per al 2023, ni en la inflació, i de manera molt tangencial a la taula de negociació. L’auditoria ha de revisar la direcció estratègica de l’independentisme i la seva unitat, que és com analitzar el sexe dels àngels segons les paràboles d’algun pensador de l’Edat Mitjana. En aquest cas, les auditories de partit només serveixen per no trencar el govern, que és el que una part de l’independentisme espera d’aquesta situació de col·lapse. A la direcció de Junts li serveix per escriure un relat que no desmereixi l’escàs desenvolupament de la seva idea principal: forçar la independència. ¿Pot caducar aquest relat? Per descomptat. Tot i que l’independentisme té una habilitat sobrehumana per estirar un xiclet desgastat i sense gust, els esforços de subjecció d’un discurs en la via morta cada vegada són més inútils. Hi ha moments de respir. El cas de Laura Borràs i la seva presidència suspesa dona per a uns mesos, sobretot perquè evidencia el temor que continua existint del personatge filològic. Però quan es calmi l’habitual setembre convuls, Diada inclosa, i es reguli la situació a la Mesa del Parlament, les aigües tornaran a bombollejar a la contra. La pau aparent entre Jordi Turull i Laura Borràs, interessada en el cosmos del procés, durarà el que vulgui la maquinària del cor del seu partit. Les municipals són a prop, els interessos són molt locals i el professional de la política continua sent Turull, per molt que Borràs controli els més hiperventilats. Curiosament, després de tot l’explicat, que hauria de concloure amb l’anàlisi d’una crisi del Govern sense remei i avanç d’eleccions, les expectatives són tot el contrari. Perquè la falsa unitat de l’independentisme es trenqui farà falta molt més que un desgovern. Massa pressupost públic en perill. Una demostració d’unitat entre les dues forces en el Congrés de Madrid podria ajudar a donar ‘bonificació’ de temps a les males relacions entre ERC i JxCat. Però en aquesta plaça els interessos tampoc són coincidents. Conclusió interrogativa: ¿què ha de passar perquè el pont acabi cedint?

El més llegit