El final d’una era, per Rosa Paz

Mentre aquí una part de la dreta politicomediàtica es burlava del ‘sensecorbatisme’ de Pedro Sánchez i polemitzava sobre una cosa tan intranscendent per a la població com és l’hora d’aturada dels aparadors, els governants dels països més importants d’Europa i els dels Estats Units alertaven que el que s’acosta per a la tardor i l’hivern exigirà dràstiques mesures restrictives que poden comportar un cert grau de sofriment per a famílies i empreses. Potser no tant com el que sembla que patiran al Regne Unit on, amb una pujada del gas i l’electricitat del 80%, molts ciutadans, sense el paraigua protector de la Unió Europea, han d’elegir entre el menjar o la calefacció, ‘eating or heating’. Aquests ombrívols auguris apunten al final d’una era. La d’abundància. Ho va proclamar la setmana passada Emmanuel Macron, al qual van criticar perquè, com se sap, l’abundància va per barris i molts ciutadans no l’han pogut gaudir mai. Al que es referia el president francès és a aquesta possibilitat de la qual disfruta bona part de la societat als països desenvolupats i que consisteix a pémer l’interruptor i tenir llum, aire condicionat i calefacció sense límit. Una cosa que ara s’ha posat en qüestió per la invasió russa d’Ucraïna i l’amenaça de Putin de tallar el subministrament de gas als països de la UE, però també per la imminència del canvi climàtic, que ha ofert un estiu d’onades de calor, esfereïdors incendis i, ara, greus inundacions. Ho estaven advertint els científics des de fa dècades i, malgrat els difusos compromisos de les cimeres climàtiques, ningú semblava conscient que no es tractava d’una predicció a mil anys vista. A Espanya, davant l’actitud de l’oposició de dretes, entossudida a desqualificar les mesures del Govern per estalviar energia, similars a les d’altres països europeus amb executius de tot color polític, es podria dir que la consciència sobre el que ve, sobre aquest canvi de paradigma, és feble o no existeix. O potser és que el PP, entossudit a atribuir tota la responsabilitat de la situació econòmica i energètica a Pedro Sánchez, està en la mateixa posició que el 2010, quan un altre moderat, Mariano Rajoy, es va negar, malgrat les pressions europees, a recolzar les retallades que es va veure obligat a aplicar el president Rodríguez Zapatero. Llavors, el que després seria ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ho va deixar clar: «Que s’enfonsi Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres». Aquesta podria ser també ara l’estratègia de Núñez Feijóo amb el seu discurs que si Sánchez està enfonsant Espanya, el PP està a punt d’arribar al poder per salvar-la. Pot ser que aquesta sigui una estratègia intel·ligent per guanyar les eleccions. El temps ho dirà. És, tanmateix, impròpia d’un partit que es diu d’Estat i que hauria de contribuir a la conscienciació ciutadana sobre la necessitat d’estalviar energia, de cuidar el medi ambient, de salvar el planeta. Tampoc és una pràctica política encertada quan es tracta d’afrontar un altre dels riscos sobre els quals va alertar Macron, l’ascens del populisme, un fenomen que va ressorgir com a conseqüència de les mesures d’austericidi aplicades en la crisi del 2008 i que pot agreujar-se per l’actual. És, per això, necessari reivindicar el paper de la política i de les institucions democràtiques i de demostrar el seu valor a la pràctica, substituint la desqualificació i l’electoralisme per propostes concretes que facilitin el consens. I aquesta és una tasca que incumbeix a tothom.

El final d’una era

Pot ser que l’estratègia del PP sigui intel·ligent per guanyar les eleccions, però és impròpia d’un partit que es diu d’Estat i que hauria de contribuir a la conscienciació ciutadana sobre la necessitat d’estalviar energia

El més llegit