Feia cinc minuts que era a la butaca quan em vaig adonar que el perruquer era cec. Anava amb les mans d’un costat a l’altre del meu cap, tallant aquí i allà, amb una seguretat sorprenent, com si els seus dits tinguessin ulls. El vaig felicitar per la seva habilitat i li va treure importància. Després em va convidar que tanqués els ulls i em va posar a les mans un objecte que vaig reconèixer de seguida com unes tisores. La veritat és que, més que reconèixer-les, les ‘vaig veure’ com no les havia vist mai. Vaig distingir els mànecs i les fulles en què es prolongaven i el punt d’articulació de les dues peces, vaig distingir el tall i les puntes... Eren unes tisores que jo anomenaria de ‘cames llargues’ a causa de la longitud de les fulles. El meu cervell em va indicar immediatament la força que havia d’utilitzar per sostenir-les en l’aire, així com la pressió precisa dels dits per fer-les funcionar.