El noruec i el polonès

La setmana començava amb una emotivitat desbordada, per «culpa» de la insistència de Juan Carlos Unzué, que, com ha passat altres vegades amb grans figures de l’esport afectades per terribles malalties (llegeixi’s, per exemple, Magic Johnson), ha posat la fama al servei d’una noble causa, no només per recaptar fons, sinó sobretot perquè la societat prengui consciència. Però ja se sap que les causes nobles estan per honrar-les i perquè, tard o d’hora, s’estreni un documental de superació i humanitat que serveixi d’exemple a les futures generacions. El partit contra l’ELA va ser un gran èxit i per descomptat que va guanyar Unzué, però els duels anunciats es van quedar en un espot de propaganda per assistir a la festa. Xavi i Guardiola es van abraçar emotivament i també ho van fer el Barça i el City, i van confirmar el que ja sabíem, que el futbol pot ser un reclam per a finalitats elevades i que el futbol només és futbol de debò quan de veritat a la gespa es juga alguna cosa més que el prestigi social. És a dir, quan hi ha punts pel mig, o quan dos equips com el City i el Barça es creuen en una eliminatòria. Lluita per la supervivència Tots sabíem que si l’atzar (o aquest monstre de logaritmes en què s’ha convertit el sorteig de la Champions) oferia un nou enfrontament entre blaugranes i ‘blues’ la cosa ja no aniria de magarrufes de palau, sinó de ferotge lluita per la supervivència, que és el que també ensenya Unzué. No va tocar el City, però sí, indiscutiblement, el grup de la mort, amb la llosa de tornar a caure en la fase de grups i amb la memòria recent del 2-8 en plena pandèmia. I amb el morbo, és clar, de veure com Lewandowski torna a l’Allianz Arena. Haaland i el polonès no es van veure les cares en el partit amistós, però aquesta temporada promet un duel sense treva. Encara som a l’agost i resulta que els dos ja estan trencant tots els sostres possibles, amb exhibicions en cada partit. A l’heroic i sublim ‘hat-trick’ (per la remuntada i la varietat de registres golejadors) del noruec, respon Lewa amb dos gols que dialoguen amb la història i prometen màgia contra un Valladolid desarmat i sense recursos. A aquest ritme destrossaran les estadístiques. Serà, inqüestionablement, una de les atraccions de l’any futbolístic. Ull de vellut Mentrestant, un altre tipus de màgia als despatxos. Semblava que el Barça havia de traspassar mitja plantilla per poder inscriure Kounde, però al final (si exceptuem la broma d’Umtiti amb el Lecce), els números van quadrar (¡abracadabra!) sense més i el central va debutar, vestit de lateral, i fins i tot va salvar un gol cantat. A la llotja, dos pesos pesants contemplaven la tempesta culer que provenia dels extrems, la pluja incessant de córners i oportunitats i el confirmat reneixement del Barça. L’ull de vellut de Laporta potser provenia d’un desconegut accident domèstic. O potser va ser una picabaralla amb la Lliga per inscriure el de les trenes sense haver de fer més malabarismes.

El més llegit