Els Jocs que van ser port, pont, porta i pacte de Catalunya

L’impuls dels Jocs Olímpics de fa 30 anys no només va transformar Barcelona. L’oportunitat d’un esdeveniment dedicat a l’esport dibuixat amb cura i generositat va ser el detonant d’uns canvis que van capgirar estratègies i maneres de fer en l’urbanisme de ciutats i pobles. L’aposta més rellevant va ser segurament la idea de descentralitzar els esdeveniments i ubicar els actes i activitats en altres nuclis, d’acord amb la seva tradició esportiva i el seu potencial: a Terrassa, Banyoles, a Castelldefels i l’Hospitalet, per exemple. No tots els municipis van aprofitar l’ocasió de la mateixa manera. En alguns llocs, com Empúries al municipi de l’Escala, van contribuir a millorar el paisatge. Mentrestant, la sistemàtica construcció d’infraestructures que s’impulsaven per tot Catalunya desbaratava els millors paisatges per tot arreu amb variants i túnels on es col·locarien naus i carcasses desordenades. Anys més tard, el panorama es va completar amb la proliferació de rotondes. Per cert: ¿quan explicaran a les escoles que més infraestructures dedicades al cotxe no vol dir necessàriament millor mobilitat? Els paisatges interiors de la Costa Brava s’anaven construint com una autopista de despropòsits, també a la vora de Figueres o a Olot, on volen construir encara una altra variant tallant el pla de les Preses. Si passegen pels voltants de Mont-ras, on vivia Josep Pla, comprovaran com un paisatge de gran bellesa va ser desmuntat amb la idea de fer més fluid el trànsit i, oh sorpresa, el trànsit no és més fluid. La paradoxa de Downs-Thomson ho explica. És necessari posar a la balança la millora de l’eficiència viària i els seus efectes, és a dir qui i què guanya o perd amb l’augment de capacitat viària. Tanmateix, alguns llocs van quedar parcialment aliens a aquesta febre urbanitzadora. La flama va arribar al port de l’antiga Emporion i una sèrie d’obres realitzades amb criteri, avançades al seu temps, van aconseguir fixar una manera de fer i de respecte al paisatge del qual disfrutem encara avui. Partíem d’una situació privilegiada. Les urbanitzacions al servei del turisme havien construït enclavaments dignes on la presència de vegetació i la qualitat de l’arquitectura són clau. La pineda dels terrenys militars i l’àmbit arqueològic de les ruïnes grecoromanes havien frenat la construcció de dos sectors importants del front de mar des de la postguerra. La urbanització dels aiguamolls i la construcció d’una segona Empuriabrava va ser aturada pels col·lectius ecologistes més tard. Amb l’excusa dels Jocs es va construir el passeig d’Empúries a l’Escala aprofitant les traces de l’antiga carretera al costat del mar, i això sense estris, ni pèrgoles metàl·liques, ni moderns fanals inclinats. Una solució austera i elegant, impulsada per l’equip del llavors alcalde, R. Bruguera, que va coordinar l’arquitecte F. de la Reguera i que encara avui és un dels passejos més bonics de la costa. S’assaja aquí un model que amb variants la Direcció General de Costes va impulsar també en altres llocs, com al Cervigón, a Gijón, que permet recorre els paisatges que endinsen el verd fins al mar seguint els penya-segats, o a les dunes de la Devesa del Saler, a l’Albufera de València. Els pàrquings, avançant-se també a les tendències actuals, es van organitzar sense asfalt, permeables, amb graves i herba, coberts per una malla d’arbres o amb pèrgoles de protecció agrícola configurant espais frescos i bonics, tant a l’estiu, plens a vessar, com a l’hivern, buits. El model es va entendre. Anys més tard el projecte va continuar cap a Riells i un conjunt de cases sense gaire interès van canviar amb la construcció del passeig fins al port. Més recentment, la transformació de tot el front de mar de l’Escala, sense cotxes i amb una urbanització austera coordinada per C. Ferrater, ha donat una nova vida i qualitat al municipi de més de 10.000 habitants que congrega una població variada, poliglota i oberta, en què és difícil distingir els estiuejants dels que hi viuen tot l’any i que no paren de créixer. Els quatre arguments que articulaven el discurs d’arribada de la flama olímpica, que va redactar al seu dia el meu germà Xavier Rubert de Ventós encara ressonen. La flama va arribar a un país que és port, porta, pont i pacte. Maria Rubert

El més llegit