La primera ministra es belluga

No veia un ball tan bo al més alt nivell des que el primer ministre David es va marcar una solitària coreografia a ‘Love actually’, aquest tros de pel·lícula. Com es recordarà, Hugh Grant balla per l’interior del número 10 de Downing Street al ritme de ‘Jump (For my love)’ de The Pointer Sisters fins que topa amb la malcarada mirada d’una de les seves secretàries i la boja sessió després d’una àrdua jornada laboral acaba abruptament. Per una cosa així, tot i que amb una mica menys de ‘flow’, es va acorralar un altre inquilí de l’esmentada mansió, Boris Johnson, fa uns mesos, quan les festes estaven restringides per lleis del seu Govern. Qüestió de context. Hugh Grant ha explicat que no li va agradar gens rodar la mítica escena: «Imagina’t, un actor britànic quarantí completament sobri, a les set del matí, i et diuen ‘vinga, Hugh, torna’t boig’. Va ser un veritable infern». Va complir com un professional. L’homòloga finlandesa de l’enamoradís David en la vida real i en un altre segle, Sanna Marin, ha sigut vista ballant com una possessa en un vídeo privat, filtrat per malaptesa o amb malícia, i es dubta de la seva capacitat de dirigir un país si va en samarreta de tirants i fa morrets davant el telèfon dels seus amics en les seves estones lliures. Una dona jove i atractiva en política és i serà sempre una cosa sospitosa. Costa d’entendre l’escàndol que li han armat a la socialdemòcrata vegetariana, universitària, criada per dues mares, mare d’una filla i aficionada als festivals de música, elegida en una coalició de partits, alguns de comandats al seu torn per gent d’uns trenta anys, al país que en els últims cinc anys ha encapçalat l’Informe Mundial de la Felicitat. En l’informe es destaca sempre com a factor de qualitat de vida a Finlàndia la defensa de la conciliació, l’oci i el temps personal. La gran Angela Merkel asseguda en una cadira en el concert del Festival Wagner s’ho està passant bé, tot i que no se li noti. Ningú gosaria criticar-la, ni a la reina Sofia a la catedral de Palma escoltant un rèquiem. El conat de discutir a Letizia Ortiz l’oportunitat de ballar exaltada Beck o The Killers no va prosperar per excés de caspa. Les músiques actuals penalitzen, casen malament amb el poder, i l’equació per la qual Sanna Marin desenfrenada en una festa no serà capaç de posar el seu país a l’OTAN s’ha plantejat sense complexos. Imagino que els que la van votar coneixent el seu perfil perquè fos la persona més jove a ocupar el càrrec en la història del seu país no pretenien que immediatament es transformés en la seva antítesi i es tanqués a casa a fer mitja. No crec tampoc que els hagi agradat veure-la justificar-se davant l’extrema dreta, que personifica la mirada davallada sobre qualsevol persona que faci coses en llibertat. Als partits nacionalpopulistes que representen les pitjors ideologies i als seus portaveus no se’ls ha de donar un test de drogues quan te’l demanen, o te’l demanaran cada dia. Molt per contra, s’ha de recórrer a aquest bonic concepte finlandès anomenat ‘sisu’, i que pot explicar-se com la força interior, la resistència i la determinació per mantenir-se al seu lloc, i enviar-los a ensumar els seus propis calaixos de la roba interior, que ja amainarà la tempesta. Mai justificar-se. Agafar el micròfon oficial amb tota serietat i manllevar uns versos de la cançó de l’estiu, ‘Despechá’, de Rosalía. «Ya decidí que esta noche se sale. Hoy no trabaja (uh) esta morena (no). Fuck la fama (eh), fuck la faena (ja)».

El més llegit